L’habitatge fa temps que s’ha convertit en una de les principals problemàtiques de la ciutadania andorrana, per no dir la més important. És una dificultat que no només està passant a Andorra, ja que podem comprovar com altres països diferents s’estan enfrontant a la mateixa qüestió.
Ahir publicàvem al Periòdic el debat parlamentari sobre la descongelació dels lloguers, en què l’oposició i el Raonador del Ciutadà, Marc Vila, van mostrar la seva negativa respecte al projecte de llei de mesures d’estímul i d’estabilitat del mercat immobiliari, i a la descongelació dels lloguers. Amb tota aquesta trifurca, personalment, és difícil posicionar-se, ja que crec que la qüestió de l’habitatge resulta molt més tècnica del que podríem arribar a pensar. A més, parteixo de la premissa que aquest és un problema a escala global i que, per les particularitats del territori nacional, la problemàtica té un impacte més determinant a Andorra.
Com ja he mencionat, aquesta inflació del mercat immobiliari és internacional. Segons les dades de l’OCDE, l’evolució del percentatge del cost de l’habitatge envers el pressupost familiar ha anat creixent de forma molt desproporcionada respecte a altres partides com el menjar i la roba, el transport o la salut. A més, la mateixa organització, alertant sobre els perills d’aquesta inflació immobiliària, no recomanava la limitació dels preus de les vivendes, però sí aplicar diverses fórmules per a contenir els seus preus i fer el mercat privat més assequible.
Diversos sectors polítics i mitjans de comunicació de tot arreu, solen atorgar diferents casuístiques a aquesta problemàtica global. Però aquestes no resulten ser gaire convincents a l’hora d’explicar la realitat. Un exemple el trobem en acusar el nombre d’habitatges buits, com demostra un estudi de Lendingtree als Estats Units, en què mostren com les ciutats més cares d’EUA són també les que menys percentatge de vivendes buides tenen.
Una altra causa la trobem en els pisos turístics on, en casos com Barcelona o Los Angeles, el preu dels habitatges va pujar un 2% amb l’entrada a aquests mercats d’Air BNB, però un 2% no explica el fenomen inflacionista de l’augment del 42,5% dels preus en el mercat barceloní entre el 2014 i el 2019, en aquest cas, segons les dades d’Idealista.
A més, podríem entrar també amb l’especulació de grans conglomerats empresarials, però segons un article del País, els grans inversors només gestionen un 3% del mercat de lloguer en el cas d’Espanya, així que seria difícil causar una inflació tan gran amb tan poca quota de mercat.
En conclusió, després d’haver vist aquestes diverses dades, que més que consolar-me em desanimen més en aquest sentit, crec que estem davant d’una crisi molt àmplia que ni tan sols entenem. Això és el què més em preocupa com a jove professional de 26 anys, que veu com cada dia és més complicat el fet de poder llogar ni tan sols una trista sala per a de les escombres mínimament habitable valorada amb un preu d’àtic dúplex. I, el pitjor de tot, és que ningú sembla entendre bé què està passant, que no hi ha una fórmula màgica o una única causa o un culpable determinant.
