Reconec que soc una mica friki de les dades. Sempre que puc llegeixo estudis, informes o notícies relacionades amb les addiccions. Per això, aquestes darreres setmanes he seguit amb molta atenció les informacions que diversos mitjans han publicat sobre alguns centres privats de tractament de les addiccions de l’Estat veí.
Un dels casos feia referència al centre Sinopsis Paso a Paso, a la zona de Figueres. Els mitjans explicaven que una jutgessa investiga els seus responsables perquè, presumptament, funcionava sense l’autorització sanitària necessària. També recollien denúncies sobre la possible administració de medicació sense el control adequat i sobre tractaments que, segons alguns antics usuaris, podien arribar a costar fins a 15.000 euros al mes. A més, informaven que el Departament de Salut de Catalunya hauria ordenat el tancament d’un dels centres.
Una altra informació parlava del centre Zeus, també a Catalunya. En aquest cas, els mitjans explicaven que la Policia Nacional investiga el centre arran de les denúncies d’antics usuaris. Llegir aquells testimonis, en què es parlava de presumptes humiliacions, maltractaments psicològics, pressions econòmiques, manipulació o coaccions durant el tractament, em va fer pensar molt.
Evidentment, cal respectar la presumpció d’innocència. Les investigacions continuen obertes i serà la justícia qui haurà de determinar què va passar realment.
Si algun dia aquestes denúncies es confirmen, ja hi haurà temps per parlar-ne amb profunditat. Perquè aleshores el debat serà un altre: com és possible que situacions així hagin pogut passar i què hem de fer perquè no es tornin a repetir.
Però aquest no és l’article que volia escriure avui.
Per què les persones que convivim amb un trastorn addictiu podem arribar a acceptar aquestes situacions?
La veritat és que m’agradaria tenir la resposta. Però estic convençuda que una part molt important té a veure amb l’estigma.
Durant els anys que vaig conviure amb l’addicció activa vaig sentir de tot. «Qui vol, pot», «si és aquí és perquè s’ho ha buscat», «ningú et va obligar a posar-te l’ampolla a la boca»… I la meva preferida: «El que et falta és força de voluntat». Segur que me’n deixo alguna, però crec que tots els que hem passat per una addicció les hem sentides desenes de vegades.
Fa anys que la ciència ha deixat clar que les addiccions són un trastorn de salut, no un problema de força de voluntat. Ara bé, els prejudicis costen molt de fer desaparèixer. Al cap i a la fi, encara hi ha qui està convençut que la Terra és plana.
El problema és que, quan t’ho repeteixen durant anys, arriba un moment que deixes de discutir-ho. Ho acabes incorporant com si fos una veritat.
Comences a pensar que potser sí que el problema ets tu. Que no t’has esforçat prou. Que no mereixes que t’ajudin. Que has decebut tothom. I gairebé sense adonar-te’n, deixes de confiar en el teu propi criteri. Fins i tot pots arribar a pensar que no tens dret a decidir sobre la teva pròpia vida.
I això és l’autoestigma.
Per a mi, aquesta és una de les conseqüències més cruels de l’estigma. Arriba un punt que ja no fa falta que ningú et jutgi, perquè ja ho fas tu. Ets tu qui es culpa, qui es castiga i qui acaba pensant que mereix menys que la resta.
Et costa més demanar ajuda. Et costa posar límits. Et costa qüestionar segons quines actituds. I pots acabar acceptant coses que mai acceptaries si t’estiguessin tractant per un càncer, una diabetis o qualsevol altra malaltia.
Aquí és on, al meu entendre, l’estigma fa més mal. Quan una persona deixa de sentir que té els mateixos drets que la resta, és molt més fàcil que acabi normalitzant situacions que mai haurien de ser normals.
Les persones que convivim amb un trastorn addictiu tenim els mateixos drets que qualsevol altra persona. Tenim dret a ser tractades amb respecte i dignitat, a rebre una atenció de qualitat, basada en l’evidència científica, i a participar en les decisions que afecten la nostra recuperació.
No necessitem llàstima ni que ens jutgin. Necessitem que ens escoltin, que ens tractin amb respecte i que ningú ens faci sentir menys pel fet de tenir una addicció.
Perquè recuperar-se no és renunciar als drets. Recuperar-se també és recuperar la dignitat, la veu i el dret a decidir sobre la pròpia vida.
Per això, aquest any hem impulsat la tercera edició de la campanya ‘Trenca l’estigma’, impulsada per Projecte Vida amb la col·laboració del Govern d’Andorra, el Comú d’Escaldes-Engordany i VSA Comunicació, amb l’objectiu de continuar trencant prejudicis, fomentar una mirada més humana sobre les addiccions i recordar que darrere de cada persona hi ha una història, uns drets i una dignitat que sempre s’han de respectar.
M’agradaria acabar recordant unes paraules del sociòleg Erving Goffman, una de les figures més influents en l’estudi de l’estigma social. A ‘Estigma. La identitat deteriorada’ escrivia:
«Per definició, tendim a creure que una persona amb un estigma no és del tot humana. Sobre aquesta base exercim diferents formes de discriminació».
Han passat més de seixanta anys des que Goffman va escriure aquestes paraules. I, sincerament, fa pena comprovar que encara descriuen una realitat que continuem veient massa sovint.
L’estigma no és només una paraula. Fa que moltes persones triguin anys a demanar ajuda, que visquin amb culpa i vergonya, que deixin de creure en elles mateixes i, fins i tot, que arribin a acceptar situacions que mai haurien d’haver acceptat.
Per això és tan important continuar parlant-ne.
