D’aquí a molt poc, a penes un mes, se celebraran les eleccions federals d’Alemanya. Seran les veritables eleccions europees, i no les altres. Les altres ja sabem per a què valen.
El diumenge 22 de setembre es triaran, per tant, els membres del Bundestag, el parlament federal, on en principi hi haurà dos grans grups: el de l’actual cancellera Angela Merkel, que va a pel seu tercer mandat pel partit Unió Demòcrata Cristiana, i el de Peer Steinbrück, candidat de l’SPD. Seran unes eleccions importants per a Alemanya però també per a Espanya, ja que el nou Govern –probablement de la mà de Merkel– prendrà decisions estratègiques per a Europa que poden alleujar les penalitats d’Espanya. O no, depenent del camí triat amb tants i tants assumptes com hi ha a l’agenda comunitària. Perquè a Espanya li vagi millor, n’hi hauria prou que els països triple A, començant per Alemanya, assumissin que els que estan a la vora del precipici financer –Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia– també són Europa.
Si bé ningú regala res a Europa –Alemanya tampoc–, el que és indiscutible és que l’euro és la moneda d’Alemanya i que Berlín, més tard o més d’hora, ha d’assumir la defensa de la seva pròpia moneda, a la qual no pot deixar caure. Fins ara Alemanya es va dedicar a exigir sacrificis a Espanya i a altres països, però en el futur haurà de fer alguna cosa més.
Guanyi qui guanyi i governi qui governi a Berlín, el discurs alemany a Europa seguirà sent estricte. No obstant això, més enllà de les formes s’aniran notant canvis a mitjà termini. El futur d’Europa està en bona mesura en mans d’Alemanya i, sigui el que sigui, alguna cosa haurà de succeir, tant en el terreny polític com econòmic i financer.
La Unió Europea només és una unió monetària a efectes pràctics i la manca de cohesió en altres aspectes econòmics –i socials, per descomptat– requereix superar un desequilibri de forces. A dia d’avui, Alemanya té el capital, i Alemanya es creu, per això, capaç d’imposar les seves polítiques com si tota l’eurozona fos la seva perifèria federal, però no hi ha mal que cent anys duri.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
