Historiadora
- Foto: EL PERIÒDIC
Mirant aquests dies els mapes de les migracions d’avui de sud a nord, d’Àfrica a Europa, del Magreb al sud de la península, apareixen vies que recorden milers, centenars de milers d’anys, en què humans que vivien a l’Àfrica es movien vers el continent euroasiàtic. Són els camins que els investigadors reconstrueixen per intentar esbrinar els misteris de la història de la nostra espècie. Tècniques avançades en biologia des de l’ADN sobretot, però també culturals com les lingüístiques, permeten precisar un passat comú, que s’ha basat en moviments gairebé continuats amb diferents orientacions i sentits. Això passava no solament en un passat remot sinó que ha estat un constant de sempre, amb raríssimes i ben interessants excepcions. I davant d’aquesta constatació, provada, experimentada, contrastada, del que s’ha produït pels segles dels segles, sorgeixen novament els mapes amb fletxes de trasllats, macro-itineraris, sobre un terreny hipotètic envers una destinació, però que és d’algú. Territori: estat, llei, jurisdicció, herència, patrimoni, propietat, avui conceptes ben travats, assentats i referències indiscutibles. Però, ¿per què tants moviments? ¿Per què deixar unes terres? Migracions per amor, migracions polítiques, de negocis, econòmiques, fugides, aventures, per ambició, múltiples són els motius, múltiples les circumstàncies i els llocs. Sense referir-nos a desplaçament forçosos, el moment actual ens presenta situacions de contrast: el miratge occidental fomenta la migració interior pel desnivell econòmic –no de competències–, i fomenta la immigració des de llocs remots amb un component il·legal a uns preus costosíssims. Si es té consideració que els moviments són inherents a pràcticament totes les cultures, ¿no es pot llançar una altra mirada a les rutes de la humanitat?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
