Què és el pròxim en matèria de tipus d’interès?
En una entrevista a Handelsblatt, l’economista en cap del BCE va defensar les recents decisions del BCE, afegint que no van ser «grans polítiques de relaxament monetari». Concretament, va dir que els 20 bn€ mensuals de noves compres d’actius «no suposen un paquet agressiu, comparat amb els 80 bn€ que en el seu moment apliquem». Pel que fa a la decisió dels tipus, va afirmar «podem retallar més, fins i tot per sota dels nivells de Dinamarca (-0,65 %) o fins i tot de Suïssa (-0,75 %).»
Com respiren els alemanys incòmodes amb aquesta via?
Els membres alemanys del BCE no reaccionen a la sortida abrupta de Lautenschlaeger (en desacord amb la deriva monetària de l’Euro àrea). L’única que ha dit alguna cosa és Merkel, que va fer un tímid comentari amb el qual es va referir a les «diferents sensibilitats de fer política monetària dins del bloc». Va repetir la idea que «tots els membres han de fer reformes per evitar sobrecarregar al BCE». Interpreto això com que Alemanya no desitja que el BCE hagi de tenir aquest paper predominant en el finançament dels estats. Una manera de dir que els estats no han d’esperar tant de suport del BCE (és a dir, endeutar-se). Em fa la sensació que Alemanya no està per la labor de relaxar les finances públiques (expansió fiscal), com així suggeria Draghi.
I França donant lliçons.
Mentrestant, França urgeix Alemanya a seguir el seu exemple. Després de l’anunci d’una retallada de tipus per part del ministre Le Maire (que suposarà una retallada de 10bn€ a les arques de l’estat el 2020), va dir que «Alemanya ha de seguir el camí de França abans que sigui massa tard». Pel que fa al BCE, Le Maire va dir que «l’última decisió de Draghi obre una oportunitat d’inversió». És clar i cristal·lí. França adora l’expansió fiscal i monetària. (És clar que són punts de vista molt llunyans).
Draghi immortal.
L’italià insisteix que Europa «està millor posicionada ara per mitigar riscos financers» (ho va dir en l’obertura de l’European Systemic Risk Board). No deixa de ser graciós perquè aquesta setmana es va publicar la pitjor dada en sis anys de confiança industrial (101,7 vs. 103,1 anterior). Però segurament això només es degui al Brexit i a les tarifes entre els EUA i la Xina.
I com és la nova guerra comercial entre els EUA i la UE?
Després de conèixer-se que l’Organització Mundial de Comerç (OMC) hauria donat la raó als Estats Units, en la disputa que aquest país mantenia amb la UE contra els subsidis milionaris que la UE atorgava a Airbus, ara es preveu que els àrbitres de l’OMC atorguin una adjudicació aranzelària rècord per part dels EUA a productes europeus (a manera de compensació), que podria alimentar les tensions comercials (de per si elevades) entre les dues regions.
Aquest premi compensatori s’acaba de publicar aquesta setmana i, tal com ens temíem, assoleix una xifra que pot suposar un cop important per les importacions europees cap als Estats Units: el tribunal d’àrbitres ha atorgat una adjudicació d’aranzels compensatòria de 7,5 mil milions de dòlars. La unió europea ha endurit el seu discurs i ha dit que prendrà represàlies si els EUA fan ús d’aquest dret compensatori, amenaçant amb respostes en forma de tarifes. Aquesta situació posa a la Unió Europea en una posició molt incòmoda, perquè se situaria al marge dels convenis internacionals. Un rècord en aquest tipus de disputes (i que parla sobre la importància dels subsidis rebuts fins ara pel fabricant aeroespacial europeu).
La UE considera adoptar un enfocament agressiu: Bloomberg va informar que les tensions comercials d’Europa amb els Estats Units estan arribant a un punt crític que podria posar als dos aliats en una guerra comercial. Si bé les relacions ja estan afeblides, fonts properes a l’assumpte indiquen que el càlcul polític de la UE ha canviat, i que la UE està considerant imposar aranzels a més de 4B $ de béns nord-americans en represàlia, molt en línia amb tota la informació coneguda la setmana passada.
