Sortia aquesta setmana un reportatge sobre que els joves de La Cerdanya s’estan veient obligats a marxar de la seva ciutat perquè no poden accedir a un habitatge. La notícia deia que la immensa majoria de joves amb plans d’independitzar-se es veuen obligats a triar entre abandonar la seva localitat o abandonar els seus plans i viure amb els seus pares, ja que el predomini de les segones residencies i pisos turístics fan impossible la tasca de trobar un habitatge. Ara, estimat lector, canvia «La Cerdanya» per «Andorra» i no trobaràs cap diferència.
En la societat actual, el trànsit cap a la independència esdevé un repte important per als joves, destacant especialment les dificultats en l’accés a l’habitatge. Aquesta problemàtica no només afecta l’estabilitat financera sinó també les aspiracions d’autonomia i desenvolupament personal d’aquesta generació. L’increment constant dels preus immobiliaris i la crisi del sector han generat un panorama desafiador, plantejant interrogants fonamentals sobre l’equitat i la sostenibilitat de la societat contemporània.
Els joves es veuen afectats per la connexió entre el mercat laboral i la capacitat d’afrontar les despeses d’un habitatge. Molts es troben en situacions laborals precàries amb salaris insuficients per cobrir els costos de vida i estalviar per a la compra d’un habitatge. Aquesta precarietat, unida a la manca d’estabilitat econòmica, complica la planificació a llarg termini, especialment pel que fa a l’assumpció d’hipoteques.
A més, l’accés limitat al crèdit i les exigències d’avals i garanties per part d’entitats financeres dificulten encara més la situació. Els joves, sovint sense històric creditici consolidat ni actius significatius, es veuen exclosos de l’obtenció de finançament per a la compra d’una propietat. Aquesta manca d’accés al crèdit no només limita les opcions d’adquisició sinó que perpetua un cercle viciós de manca d’historial creditici.
La manca d’iniciatives governamentals eficaces agreuja la bretxa entre l’anhel de la independència i la realitat financera dels joves. És essencial una intervenció pública que fomenti l’estabilitat laboral i promogui mesures per facilitar l’accés a l’habitatge, com programes de lloguer assequible o subvencions per a l’entrada a la propietat. Sense aquestes accions, la bretxa econòmica i social entre generacions podria ampliar-se.
En entorns urbans, on els preus immobiliaris són exorbitants, la competència per propietats assequibles és intensa, i encara més en un país com Andorra que actualment està enfocant les polítiques immobiliàries a l’alt standing, on una minoria es pot plantejar competir. Això obliga els joves a decidir entre ajornar la independència o assumir càrregues financeres significatives. La manca d’opcions assequibles i la competència exacerbada creen un entorn desafiador on la independència esdevé un objectiu cada vegada més difícil d’assolir.
Aquesta dificultat per accedir a l’habitatge no és només una qüestió econòmica; té repercussions socials i psicològiques. El retard en la independència pot generar, i genera, frustració i desmotivació entre els joves, afectant el seu benestar emocional i la percepció del futur. A més, la manca d’autonomia financera endarrereix altres fites importants a la vida adulta, com la formació de famílies o l’inici de projectes personals.
Es necessiten mesures integrals amb la participació del sector públic i privat, focalitzant-se en millorar l’estabilitat laboral, facilitar l’accés al crèdit i promoure la construcció d’habitatges assequibles. Només amb una acció coordinada es podrà obrir camí perquè els joves assoleixin la tan desitjada independència i construeixin un futur sòlid i prometedor, i poder treure el parèntesi a l’edat de la (des)esperança.
