Doncs el criticaran fins a avançar les eleccions des de la dreta perquè diuen que, com sempre, arriba massa tarda i des de l’esquerra perquè l’acusen d’haver triat la data ideal per a Rubalcaba, Rajoy i els mercats (aquesta esquerra nostra té un punt d’airada que la porta a dir coses pintoresques que ningú pot entendre, però els és igual).
Però crítiques a part, i quan ja el president Rodriguez Zapatero és com un iogurt amb data de caducitat, a un li entra certa angoixa perquè aquest personatge que ens va agafar a tots per sorpresa quan va guanyar a Bono (crec que el propi ZP va ser el primer sorprès i Bono el segon), aquest home, dic, sense amb prou feines vida fora de la política, va creuar dos tolls que el van precipitar des del gòtic tardà al que tantes vegades al·ludia el meu plorat Paco Umbral, a l’eclèctica decoració del palau en el qual viuen alguns somnis i sens dubte els seus pitjors malsons.
ZP va arribar a ser secretari general del PSOE i candidat sense que ningú sabés com (excepte José Blanco) i després president del Govern contra tot pronòstic per la major tragèdia terrorista europea: els atemptats d’Atocha.
I aquí es va mantenir gairebé un parell de legislatures al capdavant d’uns governs com a mínim pintorescs, i estic segur que en això hi estaran d’acord no pocs socialistes objectius.
Jo tinc escrit que ha estat el pitjor president de la democràcia i el pitjor secretari general del PSOE, i encara que em reafirmo i ho mantinc, ara m’angoixa la irresistible caiguda de l’home, d’aquest personatge que mai va tenir clar per quina vorera caminava ell i com era possible que la realitat anés just per la contrària; mai va acabar d’entendre que el diner públic era el de tots i que no es podia gastar alegrement; mai va acabar d’entendre que una transició amb els seus defectes i les seves virtuts no s’improvisa en un somni d’estiu ni es canvia el model econòmic amb només desitjar-ho; mai va entendre que molts no l’entenguéssim i ens va considerar traïdors perquè en tenia massa al seu voltant que l’ovacionaven.
Mai va entendre que hi havia una crisi mundial i una altra nacional i que ni es podia acontentar a tots ni aïllar, com si no existissin, els qui representaven a més de deu milions d’espanyols. Jo crec que Rodriguez Zapatero –i avui ho dic amb un cert afecte i un cert dolor– mai va entendre res; és d’aquests tipus que els preguntes per la catedral de la seva ciutat i et diuen que hi ha un angelet molt bell a dalt del tot, a la dreta, en el retaule d’una capella.
I és possible, però potser la catedral de León es pugui descriure/entendre d’una altra manera. No ho sé.
Pel bé de tots sembla que és bo posar fi a aquesta situació absurda, però jo m’alegro per ell, per la persona que s’amaga en el vestit del president. Des de fa uns mesos tinc l’estranya sensació que quan arriba la nit i ZP es treu l’americana, no es veu res, no hi ha res, com a les pel·lícules de l’home invisible quan es treia les benes.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
