El veritable luxe d’agost és el silenci. No importa el lloc sinó la capacitat per a l’aïllament raonable. Observar la destrossa a què ens estan abocant amb aquesta crisi. Tardes ocioses, encara que sigui al parc del Retiro. No conec molta gent que planifiqui la seva existència en projectes successius i complementaris. Ara, la major part dels ciutadans depenen, en les seves vides, de decisions alienes que els allunyen dels paràmetres en què havien dibuixat la seva existència. Si tenir feina gairebé és un miracle, com dissenyar la resta de l’existència?
Discórrer, lliscar per la pendent de la vida, s’ha convertit, al mateix temps, en mètode i objectiu. L’època de les certeses ha estat destruïda al mateix temps que les retallades que s’entesten a anomenar «agenda reformista». Ni tan sols les paraules i els conceptes estan encunyats per respondre a la seva essència. Tot és variable i voluble, depèn de voluntats alienes dictades pels qui no estan disposats a sotmetre a cap norma que buidi els seus espais de privilegi. L’agost permet una distància amb la realitat perquè els fets concrets no ocultin l’embolic dels problemes en la seva globalitat. Ningú es fia de ningú. Sobreviure per sobre de les expectatives dels conciutadans és l’única esperança. Ningú fa cas a les alarmes. Passa com en la realitat. Quan es dispara el dispositiu que ha d’alertar del robatori en una casa o en un cotxe, tothom s’aferra a la possibilitat que s’hagi posat en marxa per error. Aquesta apreciació alleuja de l’obligació de comprovar què passa. Els passa als partits i a les institucions: cada enquesta confirma l’ascendent desafecció cap a tot l’entramat constitucional.
Agost també lliscarà sobre la certesa que arribarà setembre. Reprendrem els problemes en un punt de major gravetat. Els que tenen sous i vides abusives seguiran imposant baixades de sous i de nivell de vida. La distància entre les classes socials enfila cap a una situació feudal. I perdrem el silenci d’agost amb el soroll ensordidor de la política; cloqueig de frases fetes, consignes en què ja no creix ningú. La nostra única esperança és que no ens robin el silenci del proper agost.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
