En l’Estat espanyol, la morositat en les operacions comercials continua sent un problema greu per a les pimes i malgrat les successives reformes per acotar el termini de pagament a seixanta dies, els terminis de pagament en lloc de reduir-se han augmentat. Com a mostra, un botó; al 2021 els terminis de pagament es troben en torn als 95 dies, molt per sobre de la mitjana europea, fet que suposa una elevada morositat empresarial. Sorprèn comparar aquest termini mig de pagament amb el de França, que és de només 44 dies; de manera que arribem a la conclusió que el període mitjà de pagament a proveïdors a Espanya duplica folgadament el del seu veí gal. Convé recordar que el període mitjà a proveïdors a Europa és de 40 dies i a nivell mundial és de 65 dies.
El Grup Parlamentari Plural, a instàncies de Junts per Catalunya, va presentar davant el Congrés dels Diputats una Proposició de Llei de modificació de la Llei 3/2004 per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, amb la finalitat de regular un règim d’infraccions i sancions. Aquesta proposició de llei fou admesa a tràmit per la Mesa de la Cámara, en la seva reunió del dia 12 de maig de 2020, i publicada al Butlletí Oficial de las Corts Generals. Amb data 22 de setembre el Ple del Congrés va aprovar iniciar la modificació de la Llei 3/2004 per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. La presa en consideració va rebre el suport per 344 vots a favor i una sola abstenció, resultat digne de figurar en els anals de la Càmera com a paradigma del consens parlamentari. El grup proponent va assegurar que mitjançant els canvis normatius proposats per combatre la morositat empresarial es pretén realitzar un canvi en la cultura empresarial de pagament de les transaccions comercials entre empreses, que elimini les males pràctiques en la liquidació de les factures i desperti en la societat espanyola que la morositat és molt perjudicial no només per a l’economia de les empreses, sinó inclús per a l’economia de l’Estat. Amb posterioritat a la presa en consideració de la tramitació de la Proposició de Llei de modificació de la Llei 3/2004, en la seva reunió del 29 de setembre la Mesa va prendre l’acord subsegüent d’encomanar l’aprovació amb competència legislativa plena a la Comissió d’Indústria, Comerç i Turisme del Congrés.
La iniciativa legislativa impulsada per Junts per Catalunya contra la morositat empresarial incorpora un nou règim d’infraccions i sancions derivades de l’incompliment dels terminis legals de pagament que dicta la Llei 3/2004. No obstant això, una vegada que va arribar la iniciativa legislativa del Grup Parlamentari Plural a la Comissió d’Indústria, Comerç i Turisme al mes d’octubre de 2020, els partits amb majoria en la Mesa de la Càmera han anat ampliant successivament el termini per presentar esmenes, assolint a data d’avui les 42 ampliacions d’esmenes a l’articulat, de manera que no s’ha pogut avançar a la següent fase. Val la pena subratllar, que és la Mesa com a òrgan de govern del Congrés, la que acorda si s’amplia o no aquest termini, per la qual cosa, tenir una majoria en aquest òrgan resulta imprescindible per a l’estratègia dels partits. D’aquí que en aquesta ocasió, s’està utilitzant aquest instrument polític per alguns partits polítics per obstaculitzar a la Mesa, mitjançant la pròrroga dels terminis, la completa tramitació del text legislatiu contra la morositat empresarial que té el suport majoritari dels membres de la Càmera, dilatant indefinidament el procediment.
Així mateix, cal assenyalar que la vicepresidenta d’Assumptes Econòmics, Nadia Calviño, durant la seva compareixença davant la Comissió d’Assumptes Econòmics del Congrés dels Diputats, va rebutjar la proposició de llei contra la morositat empresarial impulsada per Junts per Catalunya, per la qual es pretén establir una règim sancionador per a la morositat empresarial, una iniciativa que porta congelada des de fa més d’un any. La vicepresidenta, sense immutar-se, va assegurar que establir el citat règim sancionador seria «excessivament burocràtic i ineficaç», i ha considerat que hi ha altres vies per explorar amb les que atallar el problema de la morositat empresarial a Espanya i que ja formen part de la llei de creixement empresarial.
La vicepresidenta Nadia Calviño hauria d’aprendre de l’ex president de la República Francesa i ex copríncep d’Andorra, Nicolas Sarkozy, que l’any 2007 va ser advertit pel Banc de França i per diversos organismes francesos que el termini mitjà de pagament a França era de 66 dies, per la qual cosa es superava en nou dies el període mitjà de pagament de la Unió Europea i de l’Espai Econòmic Europeu que estava en 57 dies. En conseqüència, en el rànquing europeu dels terminis de pagament, França se situava per davant de països com Itàlia (82 dies) i Espanya (86 dies), però darrere d’altres com Regne Unit (52 dies), Alemanya (47 dies) i Noruega (26 dies). Aquest elevat període mitjà de pagament en les transaccions comercials entre empreses franceses va tenir com a conseqüència directa l’augment dels comptes a cobrar en el balanç de les empreses subministradores de béns i serveis (comptes de clients) i per tant, augmentar les seves necessitats operatives de fons (NOF) i incrementar el seu passiu exigible a curt termini format pels préstecs i crèdits concedits per les entitats de crèdit i que les empreses proveïdores han hagut de sol·licitar per a mantenir flotant les seves tresoreries. Aquesta problemàtica de les finances operatives que tenien les empreses gal·les va suposar també una disminució de la seva capacitat d’inversió i de desenvolupament i un menyscabament de les seves possibilitats de competir al mercat interior i al comerç internacional.
Davant aquesta situació el president Sarkozy va prendre una decisió política dràstica. França promulgaria les lleis que fossin necessàries per combatre la morositat en les operacions comercials entre empreses i entre aquestes i les Administracions públiques encaminades a reduir el període mitjà de pagament. La reforma legislativa per lluitar contra la morositat en les transaccions interempresarials va començar amb l’aprovació de la Loi nº 2008-776 de 4 d’agost de 2008 de Modernisation de l’Économie, més coneguda com Loi de Modernisation de l’Économie o iclús per l’acrònim LME. L’objectiu principal de la Loi de Modernisation de l’Économie va ser limitar les necessitats operatives de fons i per tant les necessitats de finançament bancari de les empreses proveïdores franceses que estaven suportant uns aplaçaments de pagament superiors als que es practicaven als països situats al nord d’Europa. La finalitat de l’LME era baixar dràsticament els terminis de pagament de les operacions comercials B2B de manera a millorar la situació de les tresoreries de les empreses franceses facilitant un marc legal que els permetés cobrar molt abans les factures de les operacions de compravenda. L’LME estableix que el termini de pagament queda fixat, com a norma general, als 30 dies de la recepció dels béns o de l’execució de la prestació que consistia el servei. No obstant això, aquest termini de pagament pot ser prolongat per acord entre les parts contractants sempre i quan l’aplaçament de pagament no superi els 60 dies comptats des de la data d’emissió de la factura.
Així doncs, un model a seguir per lluitar contra la morositat és l’existent a França. La Loi de Modernisation de l’Économie limita la llibertat contractual de les parts per determinar els aplaçaments de pagament en les operacions comercials ja que l’autonomia de la voluntat en la contractació queda supeditada a la normativa introduïda per l’LME. Conseqüentment, els terminis de cobrament en les operacions comercials poden ser fixats contractualment pel venedor i el comprador dins dels límits legals i sense infringir la norma. Les disposicions sobre els terminis de pagament han de figurar per escrit en els contractes, però, en defecte d’acord contractual, el termini de pagament que de manera automàtica s’aplicarà per defecte és e de 30 dies comptats des del lliurament dels béns o de la prestació del servei. Conseqüentment, el termini de pagament acordat entre les parts contractants per liquidar les factures no pot superar mai els 60 dies comptats des de la data d’emissió de la factura. El proveïdor i el client també poden acordar un termini de pagament més curt; és a dir, per sota dels 30 dies. A més, es va establir un règim d’infraccions i sancions per a les empreses incomplidores que no respectessin els terminis legals de pagament.
Així mateix, fa uns anys es va aprovar la Loi nº 2014-344 de 17 de març de 2014 (més coneguda com Loi Hamon), per aconseguir un major compliment dels terminis de pagament de 60 dies introduïts per la Loi de Modernisation de l’Économie. Aquesta llei va establir noves sancions administratives en cas que un comprador no respecti els aplaçaments de pagament. Aquesta llei va establir noves sancions administratives en cas que un comprador no respecti els terminis de pagament. L’incompliment pot ser penalitzat amb una sanció administrativa de dos milions d’euros, però la multa pot arribar fins els quatre milions d’euros per a les persones jurídiques que siguin reincidents en l’incompliment dels terminis legals màxims establerts per l’LME. En el cas de persones físiques que siguin emprenedores o empresaris autònoms, les sancions són de 75.000 euros i poden arribar fins els 150.000 euros en cas de reincidència. Així mateix, estan prohibides totes les clàusules contractuals o pràctiques empresarials que tinguin com a efecte el retardar de manera abusiva la data d’inici del còmput dels terminis de pagament i en cas que una empresa deutora les practiqui, se li aplicaran les mateixes sancions administratives que s’han establert per a l’incompliment dels terminis de pagament legals.
Igualment, la Loi nº 2008-776 de 4 d’agost de 2008 de Modernisation de l’Économia (LME) va introduir un article, concretament el L. 441-6-1, al Codi de Comerç francès que té com a objectiu imposar als censors jurats de comptes l’obligació d’informar al Ministeri d’Economia els retards de pagament significatius i reiterats imposats als proveïdors que realitzen les empreses els comptes anuals de les quals auditen. La Direction Générale de la Concurrence, de la Consommation et de la Répression des Fraudes (DGCCRF), una direcció general del Ministeri d’Economia i Indústria, és l’organisme oficial encarregat de la supervisió del compliment dels terminis de pagament. Els resultats d’aquestes mesures per combatre la morositat han estat molt positius, ja que a partir de la promulgació de l’LME, a França, el termini mitjà de pagament per a les operacions comercials en l’actualitat està a 44 dies (recordem que al 2007 estava en 66 dies).
Així mateix, a França el proveïdor té dret a reclamar al deutor morós un interès moratori superior a l’existent a Espanya (es calcula sumant 10 punts percentuals al tipus d’interès del BCE, per la qual cosa actualment l’interès de demora és del 10%, mentre que a Espanya és del 8%), així com una indemnització de 40 euros per factura impagada al venciment. Els resultats d’aquestes mesures per combatre la morositat han estat molt positius. A l’Estat francès, el 58% de les empreses reclamen de manera sistemàtic o freqüent els interessos de demora, mentre que a Espanya només ho fa el 13%. L’explicació d’aquesta enorme diferència és que a Espanya la majoria de les pimes per por a perdre clients accepten terminis superiors a 60 dies i renuncien a reclamar interessos de demora i indemnitzacions en cas d’impagament o morositat dels clients. Conseqüentment, la vicepresidenta Calviño hauria de seguir l’exemple del president Sarkozy en la lluita contra la morositat empresarial i recordar una màxima de Miguel de Unamuno: «Que inventin ells!, i nosaltres copiem les seves invencions».
