M’imagino que les reunions de l’Eurogrup tenen una litúrgia medieval. Els nous aristòcrates dels diners es reuneixen per impulsar la pobresa de la plebs. I ho fan amb la mateixa distància que passava llavors. Els reis i nobles més malvats organitzaven la recaptació entre els serfs de la gleva sense importar-los que es quedessin sense blat per a l’hivern. Només volien guanyar la seva següent guerra.
És un camí la ziga-zaga, però sempre cap al mateix objectiu de desolació en el somni que des de la misèria vindrà el creixement. ¿Per a qui, per als que mai s’han empobrit?
I a més no estan cenyits a cap regla. No prometen objectius ni tan sols a llarg termini; mai concreten un límit a les retallades ni una data per a la recuperació. L’empobriment és una mecànica sense fi.
Quan sembla que s’ha aconseguit algun acord, sempre hi ha noves condicions que es superposen a les anteriors com les capes d’una ceba.
Si això és l’Euro, hem de pensar en escapar d’aquesta presó i respirar la nostra pobresa en llibertat, sense el menyspreu afegit que els amos del nord decideixin sobre les nostres vides.
El rescat té condicions. I aquestes mai es concreten o es camuflen perquè el poble no articuli la seva defensa enfront d’aquests nous greuges.
Grècia ha rebut la senyora Merkel com el remake d’una nova ocupació alemanya. Ara no són divisions cuirassades sinó que els bancs alemanys prenen posicions sense disparar un sol tret. No necessiten forces d’ocupació perquè l’aristocràcia política i dels diners de cada país ocupat són un exèrcit de sipais al servei de la colònia.
Els països del sud som presoners d’una insolidaritat piramidal. Ningú mira el país veí, perquè l’esperança de poder sobreviure per sobre d’ell. Els presoners també es barallaven en els camps de concentració per seguir vius un dia més. I això ens passa. Els italians no volen que els confonguin amb espanyols: i a ells i a nosaltres ens horroritza que ens identifiquin com grecs i portuguesos. La rebel·lió dels esclaus només és possible si unim els nostres interessos davant de qui ens està empobrint. No queda gaire temps per a una explosió social. Hauríem de procurar que fos pacífica, contundent i coordinada amb els nostres germans del sud. Ja no poden insultar més a la nostra intel ·ligència amb nous jocs de paraules sobre el nostre futur.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
