L’arribada d’una immigració sud-americana, força nombrosa, a Andorra ha somogut la manera de fer front a la realitat laboral del fronterer. No és en la nostra opinió que hi hagi hagut un daltabaix, les declaracions continuades de l’alcalde de la Seu, Joan Barrera, comporten una anàlisi serena de la situació, però sí que permeten aventurar que alguns comportaments han de canviar. Una cosa és la relació d’Andorra, amb l’Alt Urgell, una comarca que no pot deixar de contemplar tot el que passa al Coprincipat com a cosa pròpia, una altra és la visió de les altres comarques de l’Alt Pirineu, com la Cerdanya i els Pallars, una altra la visió de la Generalitat de Catalunya, una altra la de l’Estat espanyol i encara una darrera, la de la Unió Europea.
El creixement d’Andorra, jo diria que el seu desenvolupament econòmic, social, polític i darrerament el demogràfic, porta l’Estat andorrà a contemplar les relacions de frontera no com un afer amb la comarca veïna, que també, sinó amb tot un conglomerat d’institucions molt poderoses com són les esmentades anteriorment. És de mal comprendre com algunes empreses andorranes hagin arribat a pensar que podien contractar, amb la benedicció de les autoritats corresponents, treballadors emigrants de països tercers, que treballarien a Andorra, legalment, i que enviarien a residir il·legalment a un altre estat, a través de la comarca de l’Alt Urgell.
Estem d’acord que aquesta és una situació nova. Els treballadors fronterers que en un contingent ben apreciable anaven, i van, a treballar cada dia a Andorra, han estat treballadors que residien a l’altra banda de la frontera amb plenitud de drets ciutadans. Pensar que, d’una manera sistemàtica, això es podia fer amb treballadors no comunitaris, no tan sols és un error sinó que revela una anàlisi errònia que poden tenir alguns sectors de l’empresariat i fins i tot, potser, algun sector polític d’Andorra. Quan llegim en diaris andorrans els comentaris de lectors — que en ares de l’anonimat sobrepassen totes les línies vermelles—, o fins i tot d’algun polític o política respecte a les possibles relacions amb l’entorn, els veiem alimentats per un “pensament màgic”, un pensament basat en una realitat imaginària. No comprenem com la poden arribar a forjar, si més no aquest articulista no ho comprèn, tenint en compte la realitat geoestratègica del nostre estimadíssim país andorrà.
Suposem que les autoritats veïnals andorranes, que han donat mostres més que suficients que volen evolucionar cap a unes connexions europees que no seran fàcils, però que són imprescindibles, no poden tolerar aquest comportament. El contingent de treballadors i treballadores frontereres, ha estat tradicionalment molt estimat tant pel que han aportat a Andorra com per les rendes obtingudes que han invertit en les seves poblacions d’origen. No es pot pretendre ara que aquesta figura històrica, profundament arrelada a l’Alt Urgell, sigui complementada, o potser substituïda, per ciutadans que treballen a Andorra amb salaris inconvenients i que, en situació de nocturnitat, hagin de malviure en la comarca veïna en habitatges sobrecarregats i en una il·legalitat inhumana. No, aquesta situació no pot ser tolerada pels responsables polítics d’ambdues parts de la frontera.
La meva impressió és que a Andorra hi ha sectors que, interessadament o per la càrrega de la situació produïda a les darreres dècades, no acaben d’entendre que a la Farga de Moles, no tan sols comença la comarca de l’Alt Urgell sinó que comença la Unió Europea, una Unió Europea terriblement defectuosa, però que fins al moment actual és la més esperançadora creació institucional de la història de la humanitat.
Cal que a Andorra, i potser a l’Alt Urgell i l’Alt Pirineu, ens actualitzem i posem en solfa els nostres arquetips de relacions entre ambdós territoris. El que està passant ara amb els “falsos fronterers”, no és només un problema concret que pot trobar solucions amb bona voluntat de les parts; malauradament, indica un corrent d’opinió més profund. En l’opinió d’aquest articulista, i aventurant la millor de les intencions, mostra que, per part d’alguns, encara no s’entén quina és la posició real -actual- d’Andorra dins de La UE i el que realment significa pel seu futur l’Acord d’Associació amb la Unió Europea.
