Observo la rendibilitat de la intransigència. En la política no hi ha espai per al diàleg; menys per a la conciliació. El diccionari de la Reial Acadèmia té dues accepcions essencials per definir diàleg: «Plàstica entre dues o més persones, que alternativament manifesten les seves idees o afectes» i «Discussió o tracte a la recerca d’avinença». És a dir, requereix escoltar i a més disposició a entendre i a trobar punts de coincidència .
El diàleg , que ha de ser assossegat, no té espai a l’Espanya actual. Gairebé ningú està disposat a escoltar i a rectificar si els arguments són convincents. Estem instal·lats al prejudici de les pròpies conviccions, que a més estan subjectes amb agulles elementals. L’univers de matisos està descartat en una atmosfera de traços gruixuts, elementals i simplistes. No es tracta de convèncer sinó de derrotar, perquè no hi ha esfera per a la concòrdia. A més, les converses són precipitades, interrompudes i extemporànies.
Seria esgotador reconstruir el recorregut des de l’inici d’aquesta atmosfera instal·lada, que és irrespirable intel·lectualment. Fa molts anys que la política s’ha embrotit i va baixar en cascada a la construcció d’una societat intolerant .
Els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, són un planter de banalitats, on els actors de supòsits debats són requerits per esdevenir showman de papers preassignats que no responen tan sols, en la major part dels casos, a conviccions pròpies. L’utilitarisme com a ideologia i metodologia. Els periodistes, els famosos i els contertulians escruten el paper que els convé per garantir les seves reaparicions. El mercat ha substituït les conviccions. Es diu i es modulen les posicions en funció de l’audiència i de la garantia de no ser exclòs de l’escenari.
En els pocs debats actuals, per anomenar-los d’alguna manera, l’esquema fix és de polaritzar la bronca entre disbarats enfrontats que promoguin una batussa que hipnotitzi l’espectador. Si convenim que la influència dels mitjans audiovisuals és definitiva en els comportaments socials, el resultat és una societat progressivament embrutida incapacitada per al diàleg. Ens hem acostumat a escoltar el que reafirma les nostres creences o prejudicis i a repudiar qualsevol argument que faciliti la crítica i el dubte com a sistema d’enriquiment intel·lectual.
Triomfen els demagogs, els desqualificadors i els que actuen amb una elemental falta de respecte.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
