Per primer cop des de que escric en aquest espai, no sé com començar aquestes paraules. Són diversos els motius que em mouen a expressar-me, però no és tasca fàcil ordenar-los. Es tracta, de fet, de la frustració que sento, no tan sols com a persona, sinó com a membre d’aquesta societat i, sobre tot, d’aquesta generació, la generació Z. El motiu? La nostra existència ha perdut el sentit.
Per poder justificar aquesta afirmació, m’he de remuntar a segles abans, probablement en els albors de la humanitat. L’ésser humà, en els seus orígens, tenia un únic propòsit com qualsevol animal: la supervivència, procreació i evolució de l’espècie. Per fer-ho, van sorgir les primeres societats, i succeint mil·lennis entre mig, va sorgir el món tal com el podem concebre actualment. Els patriarques, que antigament eren caçadors que vetllaven per l’aliment de la seva família, es van convertir en treballadors, que tenien el mateix propòsit, però sent partícips d’un sistema econòmic; és a dir, treballaven per poder guanyar diners i així poder sustentar la família i assegurar la prosperació de la societat.
Així doncs, es crea una roda. Inicialment, els pares tenen el propòsit de tenir una descendència, i no tan sols això, sinó dedicar tota la seva vida i els seus recursos al seu benestar. D’aquesta manera, quan la descendència creix, gràcies a la comoditat que els progenitors han garantit, poden i tenen l’objectiu de perdurar el mateix propòsit, convertint-se ells mateixos en pares i treballant pel benestar dels seus fills, i així periòdicament.
Per tant, ens trobem amb una roda que avança recta i inexorablement a través de les generacions. És, precisament, la roda impulsada pel patriarcat i els valors tradicionals religiosos, els quals ha perdurat en el temps fins la generació de la post guerra, del ‘Baby Boom’, els actuals ‘boomers’. Per a mi, aquesta és la generació dels meus pares i de part dels lectors d’aquestes paraules. Troba aquesta generació, perdurant la roda, un món d’oportunitats, de creixement i de possibilitats per criar una família.
El problema comença quan, a principis del 2000, la generació ‘milenial’ experimenta una ruptura de les expectatives tradicionals: les oportunitats laborals han disminuït dràsticament, l’especulació immobiliària comença a arribar a un punt sense retorn i la descendència comença a ser una decisió enlloc d’una obligació. Malgrat això, aquesta generació ha aconseguit sortir endavant i donar una volta més a la roda. No obstant això, som ara la generació Z els que hem de pagar els plats trencats, afrontant un món polític, mediambiental i econòmicament devastat.
Per primer cop en una infinitat de segles, allò que movia la nostra existència ha desaparegut. L’accés a noves oportunitats laborals és pràcticament anecdòtic, l’accés a l’habitatge ha experimentat tal inflació que la compra d’una propietat i el lloguer suposa més de la meitat dels ingressos mensuals. A tot això, la descendència ja no suposa tan sols una elecció, sinó una possibilitat, doncs el preu de vida ha pujat tant que tenir una criatura, senzillament, ja no és viable. Tot allò que movia la roda de la societat ha explotat, i ens trobem ara girant en una roda trencada que, inevitablement, caurà, i amb ella tot allò que concebem com a món.
Sense entrar en temes específics de política, és inevitable que ens ha tocat créixer en una societat que ara es troba en ruïnes i sense perspectives de futur, i això tan sols em fa sorgir qüestions: quin és el nostre propòsit? Quin és el sentit de la nostra existència? Estem vivint o sobrevivint? Honestament, ho desconec. Tan sols sé que som la generació de la roda trencada.
