Vivim immersos en una era profundament digitalitzada, on la difusió d’informació és immediata, massiva i, sovint, sense filtres. Aquest nou paradigma ha transformat la manera com es consumeixen notícies, com es construeix l’opinió pública i, també, com es jutgen els professionals que exerceixen el periodisme. En aquest context, la confiança i el prestigi professional han esdevingut actius extremadament fràgils, sotmesos a una exposició constant i vulnerables a les dinàmiques volàtils i sovint injustes de les xarxes socials.
Aquesta realitat esdevé especialment evident en països petits com Andorra, on les relacions personals i professionals sovint se superposen, i on els professionals de la comunicació, tot i no tenir una gran projecció mediàtica, poden veure’s exposats a judicis públics desproporcionats. L’exercici periodístic en entorns reduïts presenta una sèrie de particularitats que cal entendre i tenir en compte. Una errada puntual —inevitable i humana, com qualsevol altra professió exercida per persones— pot generar una reacció col·lectiva desmesurada, especialment si aquesta es produeix en temes sensibles o si afecta certs interessos particulars.
Els professionals de la informació treballen sota pressió constant. Són responsables de traslladar als ciutadans fets complexos, sovint amb poc marge de temps, i ho fan assumint el compromís de ser rigorosos, equilibrats i transparents. No obstant això, com en qualsevol altra disciplina, poden cometre errors. El més habitual —i també el més honest— és que aquests errors es corregeixin amb una fe d’errades publicada oportunament, reconeixent la falta i oferint la versió esmenada dels fets.
Malgrat això, en l’ecosistema digital, la correcció no sempre té el mateix ressò que l’error inicial. Sovint, el relat que s’imposa no és el de la rectificació, sinó el de la sospita. La presumpció d’intencionalitat, la imputació d’interessos ocults o la desqualificació professional poden acabar pesant més que la voluntat clara de fer bé la feina. I és aquí on es produeix un dany greu: es posa en dubte la integritat del periodista, no pas pels fets sinó per interpretacions sovint alimentades per emocions, prejudicis o fins i tot animadversions personals.
Les xarxes socials han democratitzat l’opinió, però també han afavorit la impunitat dels judicis ràpids i la viralització de discursos simplificats. Allò que abans era una crítica puntual en una conversa privada, avui pot esdevenir una campanya de desprestigi pública amb conseqüències greus per a la reputació i la carrera d’un professional. Aquest escarni digital no només qüestiona una persona, sinó que pot afectar el mitjà per al qual treballa, sembrar dubtes sobre la seva línia editorial i erosionar la confiança generalitzada en el periodisme del país. És una cadena de conseqüències que cal abordar amb responsabilitat, perquè la reputació d’un periodista —i per extensió, la del conjunt del sector— pot veure’s profundament danyada per un sol comentari irreflexiu.
Malauradament, aquesta mena de situacions no compta, a Andorra, amb un paraigua legal o institucional tan sòlid com en altres països. En molts estats, l’existència de col·legis professionals pot actuar com a mur de contenció davant la difamació injusta o els atacs desproporcionats. Però al Principat, la situació és particular: el requisit de ser nacional per poder formar part del Col·legi de Periodistes exclou una bona part dels professionals que hi exerceixen, sovint vinguts de fora, amb contractes temporals o en condicions laborals poc estables.
Davant d’aquesta mancança, l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (APCA) esdevé l’únic ens que, de manera efectiva, pot representar, defensar i vetllar per la bona praxi del col·lectiu. Aquesta entitat ha de poder actuar no només com a espai de trobada entre professionals, sinó també com a organisme amb legitimitat per posicionar-se públicament davant situacions de difamació, linxament o injustícia manifesta. És essencial que l’APCA compti amb recursos i reconeixement institucional suficients per poder fer aquesta funció amb garanties. Alhora, caldria repensar el marc legal que regula la professió al país, per tal que aquest inclogui i protegeixi tots aquells que hi treballen de forma activa, independentment de la seva nacionalitat.
Aquest article no pretén negar l’existència de males pràctiques dins del sector. Com en qualsevol professió, n’hi ha, i han de ser denunciades i corregides. Però no podem permetre que un error puntual i assumit esdevingui una excusa per qüestionar sistemàticament la professionalitat de tot un col·lectiu. Això només contribueix a crear un clima de sospita, a fomentar l’autocensura i a debilitar el periodisme com a eina de servei públic. Posar en dubte la integritat d’un periodista hauria de ser un acte molt meditat, amb fonaments sòlids, i no pas una reacció impulsiva o venjativa a través de les xarxes socials. La llibertat d’expressió és un dret fonamental, però no pot convertir-se en una arma per destruir reputacions sense proves ni context.
La credibilitat d’un periodista —i, per extensió, del mitjà on treballa— és un capital simbòlic que es construeix amb el temps i es pot perdre en un instant. I en una societat com l’andorrana, on els vincles són propers i els cercles professionals reduïts, aquesta fragilitat es multiplica. Per això, cal una reflexió col·lectiva sobre el paper que tots juguem en la construcció o la destrucció de la confiança periodística.
El cas que ha motivat aquesta reflexió pot semblar anecdòtic. Un error publicat, una fe d’errades, una reacció inesperada a les xarxes socials. Però el que posa de manifest no és tant l’error en si, com la facilitat amb què es pot qüestionar i desacreditar la feina feta amb rigor, compromís i honestedat. En un context on les paraules tenen un poder immediat i sovint devastador, cal apel·lar al respecte, a la mesura i a la responsabilitat.
Perquè la qüestió no és només la defensa d’un periodista concret. És la defensa de la possibilitat que la informació pugui circular amb llibertat, amb garanties, amb marge per a l’error humà i, sobretot, amb l’espai necessari per a la rectificació i l’aprenentatge. Si no ho entenem així, demà el dany podria ser molt més gran.
