Segons l’Estudi de Risc de Crèdit que realitzen la companyia asseguradora Crédito y Caución i la seva filial d’informació empresarial Iberinform, el 59% de les empreses percep que problemes financers dels seus clients són la causa del retard en els pagaments de les seves factures. En conseqüència, la manca de liquiditat és la raó més citada per explicar la morositat empresarial. En segon lloc, el 51% de les empreses opinen que la veritable raó de la demora en el pagament dels clients és el retard intencionat. I, en tercer lloc, el 16% de les empreses pensen que la demora en els pagaments es deu a la complexitat del procediment de pagaments. Així doncs, la primera causa de la morositat imputable al deutor són els problemes de liquiditat i de solvència a curt termini. Una situació de iliquiditat pot durar un parell de setmanes, de manera que el deutor podrà, passat aquesta sotragada, continuar atenent puntualment les seves obligacions de pagament. Tanmateix, pot tractar-se d’una situació crònica d’iliquiditat, provocada per l’estructura financera de la compayia, per la qual cosa aquest tipus de clients sempre tindran dificultats per complir amb els seus pagaments. Respecte de les insolvències, s’ha de fet notar que no totes les situacions d’insolvència són iguals, per la qual cosa el creditor haurà d’esbrinar quin tipus de problemes de solvència està travessant el deutor. La paraula insolvència pot significar fracàs empresarial, és a dir, quan una empresa es troba en una situació de crisi econòmica i financera per un conjunt de causes. Però el concepte d’insolvència també es refereix a la incapacitat d’una empresa per fer front als seus deutes.
Els deutors acostumen a argumentar que no poden fer el pagament perquè són insolvents. No obstant això, abans d’entrar en la negociació amb un deutor, cal esbrinar a quin tipus d’insolvència ens enfrontem. Conseqüentment, el primordial davant l’impagament reiterat de les factures per part d’un client és esbrinar si aquesta situació d’insolvència és temporal o definitiva. A més, si és fortuïta o provocada. De manera que s’ha de sondejar a quina de les següents categories d’insolvència empresarial pertany el deutor: la primera, una insolvència sobrevinguda; la segona, insolvència fortuïta; la tercera, insolvència transitòria; la quarta, insolvència definitiva; la cinquena, insolvència d’origen, i la sisena, insolvència intencional.
En primer lloc, veurem la categoria de les insolvències sobrevingudes. Aquestes són les que sorgeixen a un client que anteriorment era solvent i podia pagar regularment als seus creditors, però per raons endògenes o exògenes, de sobte deixa de ser solvent i no pot atendre els seus compromisos de pagament, com feia fins el moment de tenir el problema. Aquest tipus d’insolvències normalment són provocades per causes alienes a la voluntat del deutor. Les insolvències sobrevingudes són les que sorgeixen a un client que abans era solvent i podia pagar regularment als seus creditors, però per raons endògenes o exògenes de sobte deixa de ser solvent i no pot atendre els seus compromisos de pagament, com feia abans del moment de tenir el problema. Per exemple, pot ser el cas d’una empresa que perd al seu principal client i pateix una espectacular baixada de vendes, quedant sumida en una situació d’insolvència. Un altre cas típic és el deutor que es queda sense liquiditat en no poder cobrar d’un client seu que s’ha declarat en fallida quan encara li deu una quantitat molt important de diners.
En segon lloc, tenim les insolvències fortuïtes. Aquestes no es poden predir per avançat ja que són causades per factors imprevistos. Normalment, les insolvències fortuïtes són provocades per causes alienes a la voluntat del deutor. L’actuació del deutor és de bona fe i no se’l pot culpar de la situació. Un típic exemple és el del client al qual se li crema la fàbrica en un incendi i perd la major part dels seus actius.
En tercer lloc, estan les insolvències transitòries. En aquest cas, l’empresa es troba transitòriament en situació d’insolvència i no pot pagar als seus creditors perquè tot i que els seus actius són superiors al seu passiu, el seu actiu circulant és inferior als deutes exigibles a curt termini. No obstant això, si existeix viabilitat per a la continuïtat del negoci, l’empresa pot superar aquesta fase mitjançant aplaçaments dels seus pagaments, entrada de capitals, de nous socis o presentar davant els tribunals una declaració de suspensió de pagaments per continuar amb les seves activitats, però aconseguint acords de quita i aplaçaments en el pagament dels seus deutes amb el conjunt dels seus creditors. Així mateix, un punt important en aquest tipus d’insolvències és determinar si són de curta durada (unes setmanes) o de llarga durada (diversos mesos).
En quart lloc, es troben les insolvències definitives. En aquesta situació d’insolvència l’empresa es troba amb què el seu passiu supera al seu actiu, per la qual cosa es troba en una situació de crisi definitiva. L’empresa es veu abocada al tancament definitiu i a la presentació d’un procediment concursal de fallida que suposi la liquidació de tots els actius. Per suposat, hi ha empreses que no presenten l’expedient de fallida i simplement cessen les seves activitats i practiquen el tancament deixant en l’aire tots els seus deutes.
En cinquè lloc, hi ha les insolvències d’origen. Aquesta classe d’insolvències son les que ja existien en el moment de concedir el crèdit comercial atès que el client ja era insolvent en el moment de passar la comanda. El principal culpable d’aquesta situació és el propi proveïdor per no comprovar la solvència i capacitat de pagament del clients abans de vendre-li a crèdit.
I en sisè lloc, tenim les insolvències intencionals, que són les provocades pel propi deutor per a eludir les seves obligacions de pagament. En aquests casos, el deutor transfereix la titularitat dels seus actius o els aliena en frau de creditors. En realitat, aquest tipus d’insolvència està més proper al frau que a un problema financer, ja que el deutor ha fet desaparèixer intencionalment els seus actius.
No obstant això, algunes situacions d’insolvència poden ser una combinació de dos de les insolvències que s’han relacionat anteriorment, per exemple, un deutor pot estar en una insolvència fortuïta i transitòria; un altre client pot haver incorregut en una insolvència sobrevinguda i definitiva, i un morós pot haver provocat una insolvència intencional i definitiva.
Quant a la intencionalitat del deutor que retarda el pagament de les factures és la segona causa dels impagaments imputables al deutor. En aquest cas, el client morós reté voluntàriament el pagament per a beneficiar-se d’uns recursos financers sense cost en perjudici del creditor. No obstant això, és necessari fer una distinció entre dos grups de deutors de mala fe. Primer, tenim als aprofitats que practiquen el joc financer del cash management retardant al màxim el pagament de les factures per forçar el finançament gratuït dels proveïdors, encara que finalment i després d’un cert temps acaben liquidant les factures en mora. Aquests morosos són els que obtenen beneficis financers atípics finançant l’activitat operativa de les seves empreses a costa dels proveïdors. I segon, estan els morosos professionals que mai compleixen les seves obligacions de pagament a menys que se’ls obligui mitjançant l’execució d’una sentència judicial si s’aconsegueix embargar actius o drets del deutor morós. Els morosos que pertanyen al primer grup són aquells que en trobar-se amb un escàs finançament espontani i sabent que obtenir crèdit bancari mitjançant pòlisses de crèdit o descomptes és molt és costós, recorren sistemàticament a demorar els pagaments als proveïdors. D’aquesta manera, tenen un sistema fàcil i barat d’aconseguir crèdits, ja que el proveïdor de béns i serveis es converteix en banquer -a títol gratuït- dels seus clients. Els morosos professionals són aquells que actuen amb mala fe des del principi, ja que compren amb la intenció de no pagar. Aquest tipus de morosos sap per experiència que en un elevat percentatge dels casos el creditor no empren accions judicials contra els deutors i per tant al final les seves compres li surten gratis, i el seu incompliment resulta impune.
Val la pena dir que el morós professional és un fenomen difícil d’erradicar atès que ha romàs arrelat en la tradició ibèrica des de fa mil·lennis -totes les lleis promulgades fins a dia d’avui per combatre’l han fracassat-, i s’ha convertit en un fet tan freqüent, tradicional i arrelat que per a molts ja sembla una cosa normal i comunament acceptada. El morós professional té l’habilitat de fer-se passar per empresari, pretenent ser un home de negocis acreditat. En realitat, és totalment insolvent, ja que no té propietats registrades al seu nom ni cap actiu embargable. En moltes ocasions, ha creat un entramat de societats per a ocultar el seus béns. És una persona provinent de la classe mitjana-alta, amb estudis i amb cert nivell cultural. Compta amb una bona capacitat de comunicació interpersonal, vivor d’esperit, bona memòria, i té una gran intel·ligència emocional. Mostra una gran autoestima i aplomo. Manté en tot moment la sang freda, i té habilitat per fugir d’estudi. Se sent superior, i està convençut de ser millor que els altres.
