En el paisatge polític andorrà, les enquestes no actuen com fogues artificials: no il·luminen tot l’horitzó ni envaeixen l’ànima de la ciutadania. Més aviat són petites bengales que, llançades a l’aire, només ens mostren fragments de llum i ombra. És en aquests moments, quan el sistema sembla requerir un gir de paradigma, que la validesa de les enquestes esdevé un tema de profund calat. Les dades presentades per AR+I, amb la seva ferma cautela, reflecteixen un lleuger però perceptible descens de confiança en l’Executiu (suspès amb un 4,7 vs els 5,5 de Concòrdia) i un ascens als dos protagonistes emergents: Cerni Escalé i Carine Montaner. Però què podem deduir, realment, d’aquestes oscil·lacions?
L’interès recau en la sociologia implícita de la resposta: gairebé la meitat dels enquestats sorgeix de l’abstenció a l’hora de declarar preferència partidista. No és només una frase estadística —és el reflex d’un ciutadà que potser s’informa poc, que dubta o que exigeix més substància que noms. És una franja de població que demana programes clars, lideratges fiables i una empremta palpable, o bé, que prefereixen decidir el seu vot el mateix dia en funció d’allò que els mou. Veiem amb el primer supòsit, doncs, en la voluntat de canviar, més la recerca d’una renovació que d’un retorn fàcil.
En un país petit on els límits geogràfics —i sovint mentals— són tan clars com les seves muntanyes, conservació i expansió són convergents paradoxals. D’una banda, hi ha alguna força política que defuig l’excessiva internacionalització i reclama prudència davant la diversificació econòmica. D’altra, n’hi ha que proposen una obertura decidida cap a Europa, en una crida a internacionalitzar el comerç i els ingressos. També emergeixen corrents que aspiren a una Andorra més inclusiva, que acompanyi la pressió migratòria amb polítiques socials dignes i que reivindiqui l’estat de benestar davant les escales escalafonades dels preus de l’habitatge, l’onada migratòria i la seguretat.
En aquest escenari, un gir no és una revolta sinó una dansa fina: demana coordenades subtils i mesurades. Quan una enquesta mostra un augment de vuit punts en la intenció de vot de Concòrdia —passant del 21 % al 29,4 %— ens interpel·la: hi ha uns votants que volen una política més moderada, més pragmàtica, més centrada a salvar el terreny i la cohesió social. Aquesta pujada, més enllà d’un xec en blanc, és un missatge: governeu amb més responsabilitat envers els reptes de l’habitatge i el benestar col·lectiu.
La curiositat rau en la naturalesa difusa del desig de canvi. D’aquests ascensos en confiança —una ascensió que podria semblar que elegeix escenaris o grans ideologies— no neix un matrimoni irrevocable amb cap partit. És una obertura, una exploració. La ciutadania no batega amb claredat: ni amb el cor de la dreta conservadora, ni amb el de la innovació internacionalitzadora, ni amb la veu de la inclusió; batega amb la incertesa del “què vindrà?”. És, per tant, el moment de posar al centre el contingut, la qualitat de les propostes i la solidesa dels debats polítics.
Finalment, és essencial recordar que les enquestes, més que perfils, mostren tendències: són la brúixola que assenyala els vents, però no constitueixen el vaixell ni l’horitzó. En un context democràtic, podríem comparar-les amb el termòmetre d’un gran esmorteïdor: indiquen febra, però no diuen si el pacient s’ha de tractar amb antibiòtics o reposició hídrica. La decisió —la política— requereix diagnòstic, debat i acció.
En resum, les enquestes d’AR+I revelen un escenari en el qual la confiança cap a l’actual govern es modera, aparèixer líders amb trajectòria i projecció, però sobretot un electorat que gairebé la meitat no es decanta. En un terreny polític tant canviant com fràgil, aquesta indecisió és una oportunitat: per formular programes més profunds, per plantejar diàlegs reals sobre habitatge, immigració, economia sostenible i identitat nacional, i per reforçar l’harmonia entre la protecció del model territorial i les ganes d’avançar.
