Avui (per dimarts), aprofitant que he assistit a l’entrega dels premis Àgora 2012, m’agradaria fer un parell de reflexions envers de l’estat de la cultura a Andorra.
Si tenint en compte l’estat de la cultura al país a començaments del segle XX, ens adonarem de la rapidesa amb què ha evolucionat la cultura a Andorra: durant el primer terç del segle XX Andorra viu com ho havia fet al segle XIX, és a dir, amb una economia basada en la ramaderia i en l’agricultura i, dada molt important, amb molt poca comunicació amb l’exterior. Als anys trenta comença la transformació econòmica de la societat andorrana, gràcies a la construcció de carreteres –el Consell General va fer l’any 1929 una concessió a la societat FHASA perquè pogués explotar l’energia hidroelèctrica a canvi del pagament d’un cànon i de la construcció de carreteres– fet que produeix la consegüent obertura a l’exterior, vital per al desenvolupament econòmic, social i cultural del país. Durant els anys trenta tornen molts dels andorrans que havien emigrat a Barcelona o al sud de França i, amb ells, porten moltes inquietuds culturals i idees progressistes. Aquesta evolució s’endarrereix amb l’esclat de les dues guerres (la Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial). Als anys 50, gràcies sobretot al comerç i l’esquí, es massifica el fenomen turístic de caps de setmana i vacances, i amb ell, es reprèn el moviment cultural. Si parlem de la premsa l’any 1952, s’edita la primera publicació a l’interior del país, la revista Neu: Portaveu de l’Esquí Club Envalira.
Per tant, és d’admirar com un petit país com aquest ha fet créixer la seva cultura ràpidament fins assolir un nivell gens menyspreable si el comparem al d’altres països amb una tradició cultural de segles.
Però, com a tot arreu, i més amb la crisi, manquen coses. Encara que sembli repetitiu, necessitem un Museu Nacional, perquè el nostre patrimoni és un recurs educatiu i cultural que no serveix de res si es manté emmagatzemat. És molt necessari difondre el nostre patrimoni perquè la societat tingui accés a la seva pròpia cultura, a la seva identitat.
L’altre punt seria parlar del gravats existents a Andorra, alguns dels quals ni tant sols es poden veure de tant descuidats com es troben i que jo crec que mereixerien un altre tractament per part del Ministeri corresponen. Fins i tot, es podrien fer reproduccions i exposar-les al públic al Museu Nacional, si tinguessin un, és clar.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
