En una època en què els grans esdeveniments culturals ja no són només celebracions artístiques, sinó també espais de debat social, la gala dels BAFTA 2026 es va convertir en un reflex de les tensions i avenços del nostre temps. El que havia de ser una nit de reconeixement al talent cinematogràfic britànic va acabar generant una conversa global sobre inclusió, responsabilitat mediàtica i comprensió de les condicions neurològiques.
La nit dels BAFTA 2026 passarà a la història per múltiples raons: per la celebració del cinema britànic, per la victòria de Robert Aramayo amb el premi a millor actor gràcies a la seva commovedora interpretació a I Swear, i, malauradament, per un moment que ha polaritzat l’opinió pública. Aramayo no només va ser reconegut pel seu talent, sinó que també es va convertir en portaveu involuntari d’un debat molt més profund sobre la representació i la comprensió de la síndrome de Tourette en la societat contemporània.
I Swear, la pel·lícula que narra la vida de l’activista escocès amb Tourette John Davidson, es va endur diversos guardons, entre ells el d’Aramayo com a protagonista. En el seu discurs d’acceptació, l’actor va destacar la importància de l’empatia i la compassió cap a les persones que conviuen amb aquesta condició neurològica, subratllant que els tics i comportaments que l’acompanyen són involuntaris, no una elecció ni una simple excusa per eludir responsabilitats. El seu missatge va ser clar: “més suport i més comprensió” per a les persones amb Tourette.
Tanmateix, la gala va quedar marcada per un incident que ha generat una enorme controvèrsia: un convidat amb Tourette, assegut entre el públic, va emetre involuntàriament una sèrie de paraules ofensives, entre elles un insult racial, mentre es presentava un premi a l’escenari. La cadena responsable de la transmissió, la BBC, i els mateixos BAFTA van haver d’emetre disculpes públiques per no haver editat aquestes paraules en l’emissió en diferit.
Aquest moment incòmode va posar en relleu un dilema complex. D’una banda, molts van veure en la presència de Davidson i en els esforços d’Aramayo una oportunitat històrica per visibilitzar una condició poc entesa, desafiar estigmes i promoure una conversa necessària sobre les discapacitats neurològiques. L’explicació del presentador de la gala i les mostres de suport rebudes a l’auditori suggerien que el context era de respecte i voluntat pedagògica.
Però, d’altra banda, el fet que un insult racial s’hagués escoltat en directe —i que no fos filtrat— va obrir un debat legítim sobre els límits de l’humor, la sensibilitat social i la responsabilitat dels organitzadors de grans esdeveniments mediàtics. Moltes persones, incloses figures de la indústria, van expressar que, independentment del caràcter involuntari dels tics, l’impacte de certes paraules no es pot ignorar i que els mecanismes de protecció de l’audiència haurien d’haver estat més sòlids.
Aquest incident posa de manifest que la ignorància sobre el Tourette continua sent un problema real. La majoria del públic no comprèn que, en alguns casos, els tics poden incloure paraules o frases socialment inacceptables sense que hi hagi cap intenció al darrere. L’absència d’aquesta comprensió sovint es tradueix en judicis ràpids, burles o fins i tot atacs personals cap a qui pateix aquesta afecció. En lloc d’això, seria preferible educar-nos i reflexionar críticament sobre com reaccionem davant el comportament involuntari d’una persona amb una condició neurològica.
Al capdavall, la visió que ens deixa aquest episodi és doble: d’una banda, l’art pot obrir portes i ments —com ho ha fet I Swear i com ha demostrat Aramayo amb la seva veu pública—; de l’altra, vivim en una cultura que encara no sap com equilibrar sensibilitat, inclusió i responsabilitat comunicativa. Aquest debat no tracta de cancel·lar algú amb Tourette, sinó d’entendre millor què significa respectar la dignitat de tothom, sense utilitzar l’humor a costa dels més vulnerables ni minimitzar l’impacte que certes paraules poden tenir en tercers.
Així doncs, És moment de reflexionar si, com a societat, pesa més la comprensió o l’insult.
