Em disposava fa uns dies a encendre Netflix per trobar algun contingut per matar el temps. Després de vacil·lar entre diversos títols finalment em vaig decidir per la nova mini sèrie original, ‘El Caso Asunta’, esperant trobar-me una oblidable sèrie de crim real com les que últimament Netflix em té acostumat. M’equivocava.
A ‘El Caso Asunta’ m’he trobat una sèrie molt diferent de la immensa majoria de series de crims reals, no tan sols per motius de producció, sinó per motius criminològics. En primer lloc, la realització es excel·lent, lo qual, conjuntament amb unes bones actuacions, concretament la de la catalana Candela Peña com a Rosario Porto, endinsen a l’espectador en la foscor del cas. En segon lloc, la distribució d’episodis i el guió cuinen a la perfecció una història que manté a l’espectador en tensió constant i, per a mi el factor més important, el dubte. Això en quant a producció.
Per l’altra banda, com a criminòleg la meva opinió no tan sols es manté, sinó que es reforça. A diferencia de la majoria de contingut similar, ens trobem en aquest cas amb una sèrie que no es recrea en el morbo criminal que tants cops he parlat en aquest espai, sinó que posa tots els esforços per narrar la tant coneguda historia des de tots els punts de vista possibles, ni caient en la demonització dels acusats ni en la idealització la justícia espanyola, sinó que es pren moltes molèsties per a fer sentir a l’espectador el dubte que tota persona va poder sentir a través de la premsa en el seu moment.
La premsa és, precisament, l’únic element en el que la sèrie manté una clara i crítica opinió. A través dels mitjans de comunicació es mostra de quina forma els judicis succeeixen molt abans de comparèixer en un tribunal, de quina forma les proves perden rellevància i tan sols queda per a decidir sobre la vida d’una persona allò que els actors mediàtics han volgut que la gent sabés.
Tant de bo es tractés d’una sèrie de ficció. Tant de bo es tractés d’una dramatització amb una intenció clara, però no ho és. Això va succeir, i els mitjans de comunicació se’n van lucrar, generant un dels majors judicis mediàtics de la historia. Tant de bo s’hagués tractat d’un cas aïllat del que la societat hagués aprés, però, com bé sabem tots, no ho va ser. Només cal mirar la gestió mediàtica del cas Sancho o de les desenes de casos anteriors. A la societat li cal recordar que els judicis es fan als tribunals i que les persones tan sols som persones, no jutges, jurats i espectadors.
