- Va ser l’any 2004 quan el nostre petit país va incorporar-se a l’Organització Internacional de la Francofonia
JOSEP DALLERÈS
L’article 12 de la Constitució reconeix les llibertats d’expressió, de comunicació i d’informació. És doncs amb base a aquest principi constitucional que tothom pot expressar-se lliurement a Andor- ra, pot opinar públicament sense córrer el risc de veure’s incomodat per cap poder públic, tal com sol passar en els règims dictatorials.
La mateixa norma afirma també que Andorra és un Estat i que “la sobirania resideix en el poble andorrà, que l’exerceix per mitjà de les diferents classes de participació i de les institucions que estableix la Constitució” (article 1). Això significa que qui està legitimat per parlar en nom de l’Estat andorrà és amb base a la norma suprema del nostre ordenament jurídic.
La resta, tota la resta, són opinions. Opinions personals que poden, o no, coincidir amb les dels responsables polítics del moment, de tots, d’una determinada majoria o d’una minoria, amb les d’altres ciutadans, o no. L’article 72 proclama que el Govern “sota l’autoritat del seu Cap, dirigeix la política nacional i internacional d’Andorra” i emparat en aquest article, el Govern va decidir demanar l’entrada d’Andor- ra a les Nacions Unides.
TAL COM TOTHOM
sap, la demanda va ser acceptada per aquell organisme internacional i el dia 28 de juliol del 1993, el cap de Govern Òscar Ribas Reig posava fi a una llarga reivindicació andorrana iniciada a principi del segle XX amb una demanda d’admissió similar cursada a la Societat de Nacions. Seguint en la mateixa via de reconeixement internacional, el 10 de novembre de 1994, Andorra entrava a formar part del Consell d’Europa en el seu vessant governamental i en el parlamentari.
Arran de l’entrada a les Nacions Unides, la Unió Interparlamentària, “organització internacional dels Parlaments dels Estats sobirans”, tal com glosa l’article primer dels propis estatuts, va contactar el Consell General, que d’acord amb l’article 50 de la Carta Magna representa el poble andorrà. El Consell General va assessorar-se amb altres parlaments, va analitzar els pros i els contres de ser membre de tal organització internacional i finalment, el 16 de febrer de 1995, va adoptar per unanimitat l’acord de demanar l’afiliació a la Unió Interparlamentària.
El 27 de març del mateix any, a Madrid, en el decurs de la 93a Conferència de la UIP, el Consell General va ser-ne acceptat com a membre de ple dret. El compromís que van agafar els grups parlamentaris de l’època, i que s’ha anat reconduint al llarg de les diferents legislatures, va ser, tal com ja s’havia fet en el moment d’ingressar al Consell d’Europa i tal com es va fer amb posterioritat en ingressar a l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa, de no deixar el lloc d’Andorra vacant i mirar, en la mesura de les nostres possibilitats, de participar el més activament possible en els treballs de les diferents comissions, raó per la qual també es va decidir no convocar sessions del Consell quan les delegacions andorranes assistissin a les reunions.
El cas de l’adhesió andorrana a l’Assemblea Parlamentaria de la Francofonia ve donat per factors diferents lligats, d’una banda, al vincle entre Andorra i el copríncep francès, i d’altra, al fet que l’organisme del qual l’Assemblea Parlamentaria de la Francofonia és hereva, l’Associació Internacional de Parlamentaris de Llengua Francesa, havia estat l’únic organisme parlamentari internacional que, el 4 d’octubre de 1989, molt abans de l’adopció de la Constitució, havia obert les portes al Consell General. Era tan sols com a membre associat però, tot i així, havia estat el primer en donar esperances a un possible reconeixement internacional d’Andorra.
Va ser l’any 2004 quan Andorra va incorporar-se a l’Organització internacional de la Francofonia i també a la Comunitat Iberoamericana, amb la voluntat de mantenir un equilibri entre els dos estats veïns. Les dues organitzacions contemplen tots dos vessants, el governamental i el parlamentari. Retornem, però, a la Unió Interparlamentària.
LA UIP ÉS
l’única organització a la qual està adherit el Consell General que només consta de branca parlamentària. Va ser creada l’any 1889 a iniciativa de dos parlamentaris membres del moviment pacifista del segle XIX, el francès Frédéric Passy i el britànic Randal Cremer, premis Nobel de la Pau respectivament els anys 1901 i 1903, als quals s’uní posteriorment el suís Albert Gobat, també premi Nobel de la Pau l’any 1902.
Els objectius de l’organització venen definits en l’article primer dels estatuts: “Afavorir els contactes, la coordinació i l’intercanvi d’experiències entre parlaments i parlamentaris de tots els països; examinar les qüestions d’interès internacional i prendre posició al respecte de manera a suscitar accions dels parlaments i de llurs membres; contribuir a la defensa i la promoció dels drets humans, el respecte dels quals és un factor essencial de democràcia parlamentària i de desenvolupament; contribuir a millorar el coneixement del funcionament de les institucions representatives així com l’enfortiment i el desenvolupament de llurs mitjans d’acció”.
La UIP comparteix els objectius de l’Organització de les Nacions Unides, organisme governamental que no disposa de branca parlamentària i l’objectiu, cada vegada més visible amb el qual es treballa des de fa més de deu anys, és que la Unió Interparlamentària esdevingui l’instrument…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
