AAvui em permeto, sense que ningú m’ho demani, parlar dels camins que per necessitat o per prescripció crec –i ho remarco, és aquesta una consideració a nivell propi– recorrerà l’esquerra d’Andorra en els anys vinents. I dic l’esquerra i no les esquerres, perquè trobo que existeix certa sintonia que puntualment esdevé unitat d’acció entre les persones i les organitzacions que formem aquest conglomerat sovint mòbil i volàtil, però també constant, lleial, de vocació constructora, que cerca i que a vegades troba, que discrepa i que –per aquest motiu redacto aquestes línies– debat. Així, doncs, aquí el meu particular diccionari que espero compartir amb qui llegeix.
Innovació: és un tòpic, els reptes són grans. Entenc reptes, però, com el futur previsible d’unes tendències que gairebé no ens fan, i parlo com a ciutadà. Haurem de prendre decisions –l’esquerra, dic– per veure per quina banda superem el present. La recerca i la inventiva política no són patrimoni de la tecnocràcia, mai aquesta ha estat neutral. L’esquerra, especialment al nostre país, té molt a dir sobre el disseny i aplicació de noves polítiques públiques i formes d’organització i acció col·lectiva, ja que el seu angle de visió prioritza i anteposa l’adaptació de la proposta tècnica a la validesa que li pugui atorgar el dret «ampliat» –que contempla els drets socials com a inexcusables i irreductibles. Així existeix una articulació entre principi universal i proposta particular que permet innovar sense haver de retre comptes a la suposada avantguarda tècnica que, casualitat, acaba exigint els mateixos sacrificis a la mateixa gent de sempre.
Renovació: de persones, d’idees, de programa? Doncs sí, i no. Això vol referenciar potser cert estat d’ànim o predisposició a l’assaig i error, a la participació intensiva de les persones als col·lectius, però també predisposició a la sortida i al relleu. Però no es pot demanar relleu si no hi ha cultiu d’aquest relleu, i no hi ha cultiu sense comprometre’s amb aquest. I sí, parlo de les persones, però també del debat, dels espais de construcció programàtica –als partits, a les associacions, als sindicats…– i sí, es tracta d’una activitat a vegades no gaire agraïda que demana temps fora de la jornada laboral, per això aquest entrar i sortir, per això certa empatia, fer-se càrrec de què els espais estan construïts per al treball col·lectiu, que no són ni auditoris pel monòleg propi ni espais per a la queixa, doncs, el desacord ja ens hi ha reunit, no cal insistir-hi.
Participació: aquest és el centre del futur de l’esquerra d’Andorra. Participació en les organitzacions, cert, i també la participació com a centre de l’acció de l’esquerra, doncs aquesta és l’assignatura pendent del nostre sistema polític. Participació entesa no tan sols com un fenomen formal, sinó que requereix la redistribució de riquesa per a la seva substantivació. Propostes innovadores sorgides del debat franc i intel·ligent, per a la participació plena, garantida i ciutadana. La propera cita electoral sembla perfecta per seguir fent via en aquesta direcció.
