En temps de barbàrie, les paraules trontollen. Però quan la barbàrie es presenta revestida de legalitat, diplomàcia i retòrica de seguretat, aleshores el silenci no és només covardia: esdevé complicitat. L’extermini sistemàtic del poble palestí a mans de l’Estat d’Israel -no del poble israelià ni els jueus- posa en crisi no només el dret internacional i els drets humans, sinó també els fonaments ètics de l’acció humanitària. El conflicte que s’ha desenvolupat des de fa dècades al territori palestí, i especialment l’horror desmesurat sobre la Franja de Gaza en els darrers anys, no pot ser contemplat com un mer enfrontament bèl·lic entre iguals. És, en essència, l’expressió contemporània d’un projecte colonial, d’una ocupació violenta i d’una política de despossessió massiva que ha mutat, ja sense màscares, en una acció genocida.
En aquest context, el principi de neutralitat, tan enaltit per alguns estats i els seus ciutadans, es troba profundament qüestionat. La neutralitat, entesa com la no presa de posició entre les parts en conflicte, pot tenir sentit en escenaris bèl·lics convencionals. Però quan una de les parts exerceix un domini total sobre l’altra, controla les fronteres, els recursos, l’aigua, l’entrada d’ajuda humanitària, l’espai aeri i marítim, i estableix un règim de setge que castiga col·lectivament una població civil atrapada, la pretensió de neutralitat s’esfondra. Ser neutral davant un règim d’apartheid, com ha estat reconegut per múltiples organismes internacionals i organitzacions de drets humans com Human Rights Watch, és abandonar tota responsabilitat ètica. I pitjor encara: és reforçar, per omissió, la lògica del botxí.
Aquesta paradoxa no és nova. La historiadora i politòloga alemanya, Hannah Arendt ja ens advertia que el mal pot exercir-se sense convicció, mitjançant funcions burocràtiques, amb una eficiència administrativa que buida de sentit tota responsabilitat individual. La “banalitat del mal” és precisament això: l’horror que s’institucionalitza, que s’automatitza, que es disfressa d’ordre. I avui, sota el pretext de la seguretat, l’Estat d’Israel administra el mal amb impunitat, mentre moltes de les potències occidentals continuen protegint el relat oficial que nega el caràcter genocida de la seva acció.
Judith Butler, filòsofa judeo-estatunidenca, en la seva reflexió sobre les vides que mereixen ser plorades, analitza com la política i els mitjans imposen una jerarquia de vides, distingint entre aquelles que mereixen dol públic i les que no, justificant així la violència i l’exclusió de les poblacions marginals, i planteja una qüestió fonamental: qui mereix ser dolgut? Qui és reconegut com a subjecte humà digne de compassió, i qui és exclòs d’aquesta esfera simbòlica de reconeixement? Les vides palestines, sotmeses a un règim d’excepció permanent, han estat històricament deshumanitzades. Els infants morts sota les runes a Gaza són estadístiques, no rostres. La seva mort és una “conseqüència col·lateral”, no una tragèdia inacceptable. I aquí la neutralitat esdevé, de nou, un exercici de ceguesa programada. El rostre de l’altre és una interpel·lació ètica, un crit silenciós que ens obliga a actuar. No veure aquest rostre en el nen palestí que mor de gana o sota els bombardejos és un fracàs radical de la nostra condició humana.
El règim d’ocupació i segregació patit pel poble palestí no només viola el dret internacional; imposa un estat d’excepció continuat que Giorgio Agamben ha analitzat amb precisió. A Gaza, la vida és administrada com a “vida nua”, desposseïda de drets, desconnectada de tota protecció jurídica efectiva. Els habitants no són ciutadans, ni tan sols refugiats: són éssers humans reduïts a la mera supervivència biològica, completament exposats a la violència sobirana. No hi ha zona segura, no hi ha corredor humanitari que els salvi. I malgrat això, la comunitat internacional manté el discurs de la simetria, com si es tractés d’un conflicte entre dos estats amb capacitats equiparables.
Davant d’aquesta realitat, l’acció humanitària ha de triar el bàndol de les víctimes i reafirmar el compromís amb la justícia. El Dret internacional no pot continuar essent un instrument selectiu al servei dels poderosos. Cal recuperar-ne l’esperit fundacional: la protecció de la dignitat humana per sobre de tota sobirania.
No es tracta només de condemnar la violència, sinó de desemmascarar l’estructura que la fa possible. L’Estat d’Israel ha trencat tots els límits de la legalitat internacional amb el suport tàcit o explícit d’aliats que prefereixen preservar interessos econòmics i estratègics abans que reconèixer un genocidi en temps real.
Com advertia Desmond Tutu, la neutralitat en situacions d’injustícia és triar el costat de l’opressor. I avui, davant del sofriment insuportable del poble palestí, ja no hi ha espai per a la neutralitat. Cal mirar de cara l’horror i anomenar-lo pel seu nom. I actuar, no des del temor i la cautela, sinó des del compromís amb la responsabilitat ètica i moral.
