Tot just fa una setmana, vaig sentir quelcom que tan sols és sent en rares ocasions; vaig sentir una abraçada a l’ànima; vaig sentir un crit al cor; vaig veure ‘Hamnet’. No espereu, estimats lectors, una opinió objectiva ni tan sols tècnica. Tan sols parlaré dels sentiments d’un servidor.
Si per algun motiu, igual que jo mateix, teniu intenció de veure la pel·lícula sense saber absolutament res, demano que no continueu llegint, doncs malgrat que no tinc intenció de narrar la trama, no puc evitar fer menció de certs aspectes que potser podrien interferir a l’experiència verge de l’espectador.
Basada en la novel·la homònima de Maggie O’Farrell, publicada el 2020, l’obra explora un capítol desconegut de la vida del cèlebre William Shakespeare que va inspirar la mundialment reconeguda Tragèdia de Hamlet. El film, dirigit per la guanyadora de l’Oscar Chloé Zhao (Nomadland, 2020), podria haver optat per la via senzilla, un “biopic” de Shakespeare com molts abans, però en el seu lloc, ens trobem amb la perspectiva d’Agnes, esposa i mare, i la seva relació amb William (de qui no sabem el nom fins a l’últim acte), i és precisament aquí on radica la bellesa de la cinta.
En lloc de plantejar la vida de William des que decideix deixar enrere la seva família per a dedicar-se a la dramatúrgia, experimentem les emocions d’Agnes, qui ha de criar tres fills en un moment històric extremadament complicat, però sense deixar de banda una espiritualitat intrínseca que navega entre l’herència i la supervivència, però per sobre de tot, entre tres pilars fonamentals: l’amor, la pèrdua i el dol.
Voldria poder parlar de l’últim acte, descriure en detall què succeeix i l’emotivitat que transporta a l’espectador, però honestament ni vull, perquè com he dit, no és intenció meva relatar la sinopsi de la cinta, ni puc, doncs la impetuosa bellesa de cada escena no podria ser relatada amb precisió per un escriptor novell com és un servidor. Tan sols diré que només els cors més forts són capaços de suportar aquells minuts, no per tristesa, sinó per tendresa, amor i esperança.
Ben pocs cops a la meva (encara curta) vida he sortit de la sala amb llàgrimes als ulls i la sensació d’haver experimentat una obra mestra, i aquest ha estat un d’ells, doncs per a mi aquestes emocions m’han tocat especialment properes. Recentment, un membre molt estimat de la meva família va perdre el pare molt prematurament, i és en aquests moments en què un ha de fer front al repte més cruel de l’existència: la mort aliena. Han estat setmanes de dolor, desconcert i acceptació, i el més efectiu ha estat, és, i serà l’amor. L’amor d’un fill a un pare, l’amor d’una esposa al seu marit i l’amor d’un amic. Per tu, ara i sempre, Joan.
