Recentment, s’ha publicat a Netflix la tercera entrega de l’aclamada “Monster”, una saga de minisèries centrades, cadascuna centrada en la vida d’un prolífic assassí. Després de saltar a la fama amb la tèrbola història de Jeffrey Dahmer, i de mantenir-se amb els germans Menéndez, en aquesta ocasió tracta de la cruenta vida i “afició” de l’infame Ed Gein.
Si bé la sèrie opta per donar-se nombroses llicències creatives respecte a l’apartat biogràfic, són tres els grans encerts de la producció: en primer lloc, i més destacable, l’espectacular actuació de Charlie Hunnam, una actuació que quedarà a la retina de tots els espectadors. En segon lloc, la falta de censura permet veure i percebre la macabra naturalesa dels crims comesos per Gein, i, en tercer lloc, la inclusió de nombroses referències a la influència que aquests crims van tenir a la cultura pop, generant la creació de personatges com Norman Bates a Psicosi (1960), Leatherface a La Matança de Texas (1974) o Buffalo Bill al Silenci dels Anyells (1991). És, precisament aquest tercer encert el que em du a escriure aquestes paraules avui.
Permetin-me doncs un molt breu spoiler, ja que als primers capítols es dona una especial importància al rodatge de Psicosi (1960) i la forma en què Hitchcock fa ús de la morbositat de Gein per a fer, com diu el personatge “història del cine”. Això no obstant, un cop estrenada, s’adona que, en efecte, ha aconseguit el seu objectiu, ha creat un nou gènere cinematogràfic. Lluny de la seva voluntat, el nou gènere es cataloga com a “Terror Sexual”, principalment conformat per a cintes de sèrie B on protagonistes femenines són aterrades i habitualment torturades. Hitchcock, conscient que ha creat un espai on l’espectador pot gaudir de fantasies de domini i poder que no era conscient que tenia, acaba horroritzat.
És precisament aquest el concepte del qual m’agradaria parlar: el Terror Sexual, perquè durant mig segle, nombroses produccions encaixades amb aquesta etiqueta han ofert espectacles autènticament grotescos de dominació, humiliació i submissió. Es pot parlar de la llibertat creativa, i fins a cert punt la defensaré, però el problema realment preocupant es troba en els protagonistes. Més concretament, en les protagonistes, ja que aquest domini sempre resulta exercir-se sobre noies indefenses i exposades a les fantasies del seu captor. Això en l’actualitat rep un nom: misogínia.
Si bé és cert que resulta complex parlar del passat des d’un coneixement actual, no critico del tot el sorgiment del gènere fa més de 50 anys, sinó al fet que en l’actualitat es continuïn produint i consumint cintes d’aquest estil, com pot ser la saga Terrifier. Com a societat, hem de ser conscients del nivell exposició que tenim a continguts d’aquesta índole, i el que això pot generar. No es tracta tan sols d’entreteniment, és un gènere: Terror Misògin. .
Criminòleg i Escriptor
