Amb 24 anys acabats de complir, va ser precisament la passada setmana quan vaig llegir novetats respecte la lluita als tribunals del cas Nova Rumasa. Evidentment, recordo de nen veure notícies del cas, sense entendre’n una sola paraula. Ha estat ara quan per fi he investigat la història sencera, i val molt la pena recordar-la.
El cas Rumasa és una de les històries empresarials més polèmiques d’Espanya. Va començar als anys 60, quan José María Ruiz-Mateos va fundar Rumasa, un conglomerat que es va expandir ràpidament fins a controlar més de 700 empreses en sectors com la banca, l’alimentació i els cellers. Durant els anys 70 i principis dels 80, aquest conglomerat es va convertir en un poderós imperi econòmic. No obstant això, les seves estratègies financeres poc convencionals van generar sospites i van portar el govern espanyol a prendre mesures.
El 23 de febrer de 1983, el govern socialista de Felipe González va expropiar Rumasa, al·legant una situació de fallida fraudulenta que posava en perill l’estabilitat financera del país. L’expropiació va ser un acte sense precedents, el qual va desencadenar una llarga batalla legal i mediàtica entre Ruiz-Mateos i el govern. L’empresari va guanyar notorietat pública amb accions provocatives, com l’incident en què va colpejar el ministre d’Economia, Miguel Boyer, al crit de: “¡Que te pego, leche!”. Malgrat els seus intents, l’expropiació es va mantenir i els actius de Rumasa van ser venuts o liquidats.
Després d’aquest dur revés, Ruiz-Mateos no es va rendir i, als anys 90, va fundar Nueva Rumasa, un nou conglomerat que intentava recrear l’èxit del seu antecessor. Aquest nou grup va adquirir empreses conegudes com Dhul, Clesa i Elgorriaga, i es va expandir en sectors com l’alimentació i el turisme. Tot i això, les ombres de la seva gestió passada van continuar presents, i molts experts van començar a dubtar de la viabilitat financera del nou projecte.
L’any 2009, en plena crisi financera global, Nueva Rumasa va captar fons mitjançant l’emissió de pagarés destinats a petits inversors, prometent rendiments elevats. Aquesta estratègia va atreure milers de persones que confiaven en Ruiz-Mateos. Tanmateix, l’any 2011, el grup va entrar en preconcurs de creditors, revelant una situació de deutes insostenibles. Els pagarés emesos no es podien retornar, la qual cosa va deixar més de 5.000 inversors, molts d’ells jubilats, en una situació econòmica desesperada.
Ruiz-Mateos i els seus fills van ser acusats de frau i estafa. Les investigacions van destapar una xarxa de transferències de capital entre les diverses empreses del grup, i la manca de transparència en la gestió va ser una constant. El col·lapse de Nueva Rumasa va acabar danyant irremeiablement la reputació de la família, la qual va passar de ser un referent empresarial a un símbol de mala gestió i fraus financers.
José María Ruiz-Mateos va morir el 2015, posant fi a una etapa marcada per l’ambició desmesurada i la polèmica. Tot i l’intent de reconstruir l’imperi amb Nueva Rumasa, aquest va ser un nou fracàs que va arrossegar milers de persones a la ruïna. El cas Nueva Rumasa va deixar una empremta profunda en l’economia espanyola, recordant els perills d’una gestió financera poc transparent i arriscada, traduint-se en un gran frau generacional.
