Escoltant a la cadena SER a Felipe González he tingut la vivència inquietant que estem tirant per la borda la saviesa i l’experiència dels millors i sotmesos als capricis, la ineptitud i les arbitrarietats dels actuals governants, que segueixen, com De Guindos , negant les evidències i les realitats, negant que se’ls imposi res des de fora, o que la situació creada és de rescat financer o d’intervenció, suau o no, de la nostra economia o d’alguna cosa molt semblant. L’expresident González ha fet una anàlisi de la situació i dels remeis que ell proposa que m’han portat a pensaments potser impossibles o imputables de xocar amb principis democràtics com el que diu que els que han de governar són aquells als que el poble sobirà ha concedit la seva confiança a les urnes. El que si més no hauria de ser possible i obligat és que no es malgastés la potencialitat dels millors per contribuir decisivament a la trobada i disseny de les solucions que no poden esvair-se en el temps ni desfigurar per les ineptitud dels governants. Després de tot, no tenim molt lluny el cas d’Itàlia, on governa Mario Monti, del qual no recordo que fos elegit a les urnes. Compte, no estic preconitzant res antidemocràtic, només evocant un exemple que podria ser molt útil en els propers temps, si les coses s’agreugen com és probable que s’agreugin, o si les forces polítiques parlamentàries fossin capaços d’arribar a un gran consens que permetés el concurs dels millors en la governança de la gran crisi que ens aixafa. Sempre hi hauria el Parlament per vetllar per les essències democràtiques.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
