A punt de vèncer el termini de la polèmica amnistia decretada pel Govern del Partit Popular per aflorar actius furtats a la Hisenda Pública, transcendeix que no s’ha complert l’objectiu adduït per justificar una mesura discriminatòria que clarament beneficia a qui no complien amb el comú deure de pagar els corresponents impostos.
S’esperava recaptar 2.500 milions d’euros, però resulta que no arriben a 150 milions d’euros. Es miri com es miri, un fracàs total. Fracàs d’una mesura excepcional que atorgava un avantatge insuportable als defraudadors que només han pagat un recàrrec del 10 per cent sobre el defraudat quan és sabut que la norma general estableix multes molt per sobre d’aquest percentatge per a tot aquell contribuent que oculti ingressos pensant que no serà descobert.
És més: distreure el Fisc més de 120.000 euros, és delicte. Delicte que, a més de multa, aparella penes de presó. Això és el que estableix una llei que, en teoria, obliga per igual a tots els espanyols. A la pràctica, sabem que no és així.
Sabem que hi ha espanyols a qui se’ls tolera el que a altres se’ls reprimeix.
Banquers als quals se’ls descobreixen comptes xifrades a Suïssa amb mil milions d’euros (i se’n van de rosetes després de pagar una multa), empreses que tributen (a la baixa) recorrent a mil formes d’enginyeria comptable, professionals que fingeixen ser cap de empreses amb un únic treballador per així pagar menys del que els correspondria; desaprensius que furten el pagament de l’IVA, etc, etc.
El cas és que a efectes de l’exigible igualtat de tots els espanyols i espanyoles davant el fisc, l’experiència (trist, desmotivadora) ens diu que en aquest registre alguns segueixen sent més iguals que altres.
A alguns se’ls permet el que a altres se’ls reprimeix i d’això es queixen (amb raó) els inspectors d’Hisenda. Hi ha coses en què Espanya mai canvien, per desgracia.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
