Probabilitats? Va, home, va! Que no m’expliquin sopars de duro! Als estadistes se’ls hauria de cremar a tots a la plaça major. Estadísticament, cada cop que crides a la cigonya, hi ha aproximadament un 50% de possibilitats que tinguis un fill o una filla. Després d’1, 2, 3 i fins a 4 i 5 hereves femelles engendrades, considero l’estadística a l’alçada d’altres ciències com l’ufologia, l’espiritisme o l’ocultisme.
És per això que trobo tan absurda, ridícula, injusta i mediatitzada la sentència de l’Aquila a Itàlia. Tanquen 6 anys a la garjola i fan pagar 9 milions d’euros als 7 membres de la comissió de riscos formada l’any 2009 per assessorar al govern italià sobre unes continuades tremolors de terra en aquella regió. Gioacchino Giampaolo Giuliani, un investigador italià, va assegurar haver descobert un sistema basat en el gas radó per predir terratrèmols de gran magnitud. Va atemorir la població de l’Aquila anunciant que s’esdevindria el pare de tots els terratrèmols. El Govern italià va acusar el científic d’escampar el pànic entre la població i va convocar als 6 millors sismòlegs del país per a estudiar la situació. Aquests van resoldre que, estadísticament, després de múltiples episodis de petites tremolors de terra, és poc probable que pugui esdevenir un gran sisme. Les autoritats italianes van comunicar aleshores als aterrits habitants de l’Aquila que podien tornar a les seves cases.
Malauradament el sisme es va acabar produint a l’Aquila, segant la vida a 308 persones i deixant-ne a 1.500 de ferides. Entenc que els científics, malgrat utilitzin arts fosques com l’estadística i les probabilitats, no tenen la capacitat de comunicar-se amb Gaia telepàticament o de moure plaques tectòniques a voluntat. Penso, a més, que la responsabilitat moral sobre el resultat de la catàstrofe ja deu ser un càstig prou important. Si els millors sismòlegs italians no ho van poder preveure, ¿qui ho hagués pogut fer?
Tres anys després, el sistema de detecció de gas radó no s’ha demostrat efectiu. Encara avui, el director de l’institut italià de Geofísica on treballa aquest científic n’ha desacreditat les prediccions.
¿Com és, aleshores, que un jutge condemna els científics com si ells en fossin responsables? Ho puc entendre, que no compartir, si hi ha hagut una pressió popular i un interès estatal en buscar un boc expiatori. Els afectats poden per fi plorar als seus morts sabent que els científics pagaran la seva responsabilitat, i el govern pot mirar cap a una altra banda alleugerit. I jo em pregunto: quan es torni a necessitar una opinió experta per un tema delicat, a Europa, ¿quin expert gosarà assessorar les autoritats?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
