- Rostres nobilíssims, de posats elegants, de fermesa i paraula
JOAN CARLES LAÍNEZ
- Foto: noe
F a un parell o més de dècades, tots els qui havíem emprès un camí de cerca espiritual ens sentírem colpits per obres que començaren a parlar-nos dels costums i tradicions dels indígenes d’Amèrica. Les formoses fotografies, que es retrotreien al segle XIX, de rostres nobilíssims, de posats elegants, de fermesa i paraula, es conjuntaven amb textos de primera mà o de relats d’altri plens d’una espiritualitat pregonament inserida en la natura, en un respecte i gaudi exquisits per qualsevol manifestació de la vida. Era una imatge ambigua, sens dubte, però va saber transmetre un vincle entre espiritualitat i naturalesa que a l’Occident només va expressar-se de manera rotunda amb Henry David Thoreau i Walt Whitman; i a Europa, concretament, amb aquella insuperable oració de Sant Francesc d’Assís on jutjava germans la lluna, el núvol, l’aigua…, i fins i tot la mort.
Ara acabo de llegir un breu i intens llibre on he trobat la mateixa comunió amb les coses creades que descobrí amb aquells indis perduts ja en la realitat i potser també en la memòria. Tanmateix, no es tracta de les històries d’un aventurer a paratges feréstecs, ni de cap filòsof que voldria recuperar el contacte amb llacs, boscos i muntanyes. És, ben al contrari, un nen, que es convertiria en sacerdot ortodox, narrant-nos la seua vivència d’aquesta espiritualitat a Rússia a les acaballes del segle XIX. D’aquest home, Spiridon, només ens en resten poques dades biogràfiques: que nasqué l’any 1875 a prop de la ciutat de Zadonsk, província de Voronezh, famoses per una personalitat de la cultura ortodoxa russa com Sant Tikhon, al segle XVIII; que va ser capellà a diversos indrets de Sibèria, com ara Txità i Nertxinsk (prop de la frontera amb la Xina i Mongòlia); i que va morir a Kíev (Ucraïna) després del 1917, any de la Revolució russa i de la publicació dels seus records a la revista Christjanskaja mysl’ [El pensament cristià]. Traduïts a les principals llengües internacionals (anglès, espanyol, francès, italià…), tenen dues parts clarament diferenciades: la dedicada a la seva infantesa, i la molt més llarga sobre la tasca de cura pastoral que va desenvolupar a les presons on va conviure amb tota mena d’homes i de dones.
Ara bé, és en la primera d’aquestes parts on sorgirà el místic de la natura, el nen meravellat pels folls de Déu, aquell que amb no arriba una desena d’anys era tots els dies a l’església però se n’anava al bosc a trobar la pau; que va fer cap al mont Athos, després d’un llarg pelegrinatge des de la seva vila nadiua; que sentia com es cremava per amor a Déu; i que besava els homes, els escarabats, els grills, les flors… com si fossin els seus germans. Sense comptar-hi, ja adult, el respecte amb què parla de l’islam, l’animisme, el budisme, o d’altres confessions cristianes…
¿Que no podríem recuperar aquests pensaments, i introduir-los més enllà de qualsevol fe religiosa, a l’Europa d’avui, tan malalta d’economia i de fascinació per la quantitat i no la qualitat de les coses? Això seria una feina ben urgent. Però n’hi ha una altra, també bàsica: establir un nexe entre la forma de viure la natura d’alguns místics ortodoxos, com l’arximandrita Spiridon, amb la normal a Amèrica aquell segle XIX, quan el gran cabdill Seath’tl (Seattle), de la tribu dels Suquamish, va adreçar un famosíssim discurs –tot i que de dubtosa autenticitat–, on també cada agulla dels avets, cada clariana de bosc, o cada insecte brunzidor, eren sagrats per al seu poble. L’arximandrita rus Spiridon, que va passar la vida tractant de fer el bé, estava experimentant aqueixa plenitud a milers de kilòmetres d’Amèrica, però ningú no podrà dir que no hi hagué, en la distància, una comunió total amb aquell savi indígena, Seath’tl, que hauria considerat el seu germà.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
