Carme Batlle i Gallart és filla d’un pare barceloní i una mare urgellenca. És una historiadora medievalista, molt coneguda i d’altíssim nivell. Entre la seva extensa obra citaria el llibre L’Expansió Baix Medieval, segles XIII-XV, en la col·lecció Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar. A la Seu hi ha dedicat un gran nombre de treballs, publicats, bàsicament, a la revista Urgèl·lia. Un dels aspectes que més l’ha engrescat de la història de la Seu ha estat l’existència d’una comunitat jueva organitzada en el marc urbà de la nostra ciutat, als segles tretze i catorze. Al seu llibre, acabat de publicar, L’aljama de la Seu d’Urgell medieval. Una comunitat jueva del Pirineu català, ens diu: «Cal situar aquesta comunitat dins el conjunt de la població d’una ciutat petita, més aviat tancada i punt de comunicacions difícils, sota el domini d’un senyor eclesiàstic, el bisbe de la Seu… La nostra capital esdevingué la seu d’una aljama hebrea que desenvolupà un negoci a petita escala de vendes de productes de la terra, animals de llaurar i préstec de diners, sobretot per al consum…».
Des de la nostra mentalitat actual ens costa de pensar que en plena edat mitjana poguessin conviure religions tan enfrontades com eren la cristiana i la judaica perquè ambdues no solament implicaven una ideologia religiosa sinó també unes formes de vida quotidiana molt diferenciades. I si avui la nostra societat ja castiga «la diferència», imaginem el que podia ser aquesta actitud en una societat medieval extremadament tancada on unes quantes lletres i uns quants números eren coneguts només per alguns individus. I la resta, la gran majoria, vivia en la total incúria cultural només compensada per les explicacions religioses de recompensa eternal. Això sí, per aconseguir-ho el cristià havia d’obeir cegament les autoritats eclesiàstiques i el jueu tres quarts del mateix, a part dels severs càstigs terrenals en cas de desobediència.
A casa nostra, les autoritats que tallaven el bacallà eren les cristianes, confoses totalment amb el que avui en diríem poder civil. És a dir, que el bisbe no era només un guia religiós sinó un senyor totpoderós sobre les vides dels homes i les dones, en competència directa amb d’altres senyors tan poderosos com ell, com podia ser en aquells temps el Vescomte de Castellbó –senyor de la vall d’aquest nom i de molts altre llocs importants com Castellciutat i Estamariu…
Llavors, perquè es toleraven aquests cossos estranys com eren les comunitats jueves, entremig de l’antisemitisme general i que a més practicaven la usura? La professora Batlle escriu: «Per la seva laboriositat una aljama representava un tresor per al rei i pel senyor de cada lloc…aprofitaren l’expulsió dels jueus francesos per establir-los a les seves ciutats ja que es consideraven unes fonts de prosperitat general i un benefici per a les arques del senyor…». Aquest clima de tolerància interessada es mantingué sobretot al llarg del segle XIV. L’equilibri era molt difícil per l’enveja dels grups més benestants dels comerciants cristians, per la misèria popular necessitada de culpables de la seva situació i pels canvis dràstics en la política de les autoritats cristianes quan veien perillar la seva hegemonia amb el creixement de la influència dels jueus. Tot esclatà doncs, els jueus foren perseguits i confinats en barris tancats i els que quedaren, a la Seu, una o dues famílies, expulsats el 1492.
Amics lectors, llegiu aquest llibre si us interessa la nostra història. Llegiu-lo a poc a poc, tot paladejant una obra sorgida de la maduresa professional d’una historiadora com la Carme Batlle, amb voluntat d’arribar a un públic ben divers. Per altra part són molt suggerents les descripcions dels inventaris de les famílies jueves i les continuades referències de les actuacions dels negociants jueus a llocs com Andorra i a Puigcerdà. Un excel·lent plat cultural.
Economista
