Soc conscient que gairebé tothom, almenys tothom d’unes determinades generacions, sabem que aquesta frase donava títol a un conegut llibre de John Gray, que remarcava algunes diferències d’actituds, habilitats, i maneres d’actuar en cada gènere en diferents situacions, explicades en una espècie de manual per a tots aquells que volien construir una bona relació de parella. El títol suposo que sorgia de la idea que els homes i les dones sovint sembla que vinguem de planetes diferents, i encara que John Gray no va ser el primer a utilitzar les figures de totes dues deïtats romanes, sí que va ser el que va aconseguir més difusió i popularitat a l’hora de fer-ho (i que consti que no estic recomanant el llibre, ja que encasella a les dones i els homes en estereotips i tòpics, massa típics, a parer meu).
I per què les dones de Venus i els homes de mart? Per cultura, les dones de Venus estan associades a la sensibilitat i la sensualitat. Això és perquè Venus és la deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat, i la majoria dels elements de Venus porten noms de dones. De fet, i curiosament, és l’únic planeta que porta el nom d’una deessa femenina. En contraposició, Mart és el déu de la guerra, patró dels guerrers, de l’horror i victòria en les guerres, amb una major estima per la competència, els assoliments, i el poder. A aquest déu se li associaven qualitats relacionades amb la virilitat, la violència, la passió, la sexualitat, la valentia i la perfecció. I, evidentment, la comunicació entre els habitants d’aquests dos planetes és, per tant, un camp de mines, atès que homes i dones no només parlen dos llenguatges emocionals diferents, sinó que la seva percepció de la realitat és bastant oposada.
El que és cert és que, estereotips i tòpics de banda, no podem enganyar-nos, homes i dones sí que som diferents! I per diferents no entenc que cap gènere sigui millor, ni superior, simplement som diferents, amb diferents condicions físiques, biològiques i emocionals, que ens atorguen diferents maneres d’actuar, deixant al marge les diferències culturals que pugui haver-hi. Però el que per mi és més important, és que aquestes diferències ens fan complementaris, i atendre els diferents punts de vista de cada gènere enriqueix les nostres actituds, enfront diferents circumstàncies de la vida. El problema, evidentment, són els estereotips, les creences arrelades en la societat amb els rols dels homes i de les dones, els que tenen i els que haurien de tenir, que atribueixen trets, actituds, comportaments i patrons a cada gènere i que formen ja part de l’imaginari col·lectiu. Aquests estereotips adquireixen força en funció de les persones que els comparteixen i, per tant, l’única manera de corregir-los o eliminar-los és amb l’educació. Però no és d’això que volia parlar, avui volia centrar-me més en les diferències existents entre gèneres, en les reals. I és que els diferents comportaments entre homes i dones sovint són font de xerrada entre amics i amigues, de discussions entre parelles amb frases com “per què parla tant aquesta dona?” o “per què aquest home només pensa en sexe?”, que en més d’una ocasió ens porta al arxisentit comentari de “ni amb tu, ni sense tu?”.
I no, no totes les diferències que trobem són educacionals, la realitat és que si les dones tenen més capacitat per a parlar i escoltar és perquè tenen un 11% més de neurones dedicades a aquesta feina, i si l’home pensa més en el sexe és perquè la part del seu cervell dedicada a aquesta tasca és fins a dues vegades major. I no, això no vol dir que a la dona no li interessi el sexe, només que no ens ocupa tant d’espai al cervell, i per això necessitem més estímuls per respondre (però d’això ja n’he parlat en altres ocasions).
Seria una trivialitat parlar del fet que la primera qualitat que ens diferencia la trobem en l’ADN i en els òrgans sexuals, això no ens aporta informació transcendent, i obviarem aquesta qualitat que, pel que fa al cas, només ens atorga el gènere.
Una diferència bastant reconeguda, tot i que sovint se’n fa referència més a tall de broma que una altra cosa, i per qui no li quedi clar que consti que parlem sempre de forma general, és que les dones són millors en la multitasca i els homes són més de concentrar-se en les tasques d’una en una. I en aquest cas no hi ha cap diferència biològica que ho justifiqui, almenys teòricament, i això ens pot fer pensar que aquesta qualitat pot respondre més a un comportament educacional adquirit durant la infantesa. Això no obstant, crec que sí que hi té alguna cosa a veure la gran quantitat de connexions neuronals que tenim les dones entre els dos hemisferis del cervell, moltes més que els homes, que, en canvi, tenen fins a un 4% més de neurones (tot i que curiosament, les dones tenen més cèl·lules que els homes en lòbul frontal, que és l’encarregat de predir, fer judicis, planejar i expressar-se).
Una altra característica que acostumen a fer servir en to de conya, és la capacitat de les dones de percebe més colors, però en realitat és una qualitat molt verídica. Les dones són capaces de diferenciar les diferents tonalitats i matisos cromàtics, gràcies a la quantitat d’andrògens i dels receptors del cervell encarregats de les imatges, i és que les dones tenim quatre tipus més de cons.
D’altra banda, una de les frases que jo més faig servir a l’hora de descriure actituds que ens diferencien és que “les dones parlen, i els homes fan”. Les dones ens caracteritzem per la nostra capacitat d’expressió, per comunicar el que pensem i el que sentim i per la necessitat de parlar sobre els nostres conflictes, en canvi, en general, en els homes predomina el silenci o les poques paraules, i si parlen sobre els seus conflictes és quan ja els han resolt. És a dir, a les dones ens comunica la paraula i als homes l’acció. I tot i que aquesta forma d’actuar és constatable, no he trobat cap característica física que la justifica, i això em fa pensar que és un tema més educacional, i per això, hem d’educar els nostres fills, nens i nenes, en la capacitat d’expressar tot el que puguin pensar i sentir.
Si ens centrem en la capacitat de decisió, us diré que tampoc decidim igual. En el món empresarial és sabut que quan s’ha de prendre una decisió ràpida és més recomanable demanar-li el parer a un home si volem tenir més probabilitats d’encert. Aquest analitzarà pocs factors, però de forma més efectiva per una decisió precipitada. En canvi, si disposem de més temps, la decisió serà millor presa per una dona, que ho analitzarà tot al mateix nivell de detall, arribant al dictamen més encertat, ajudades per virtuts com la prudència, la tranquil·litat i la modèstia. I, en particular, està demostrat que les dones prenen decisions financeres de forma més efectiva, gràcies a la influència crucial de factors psicològics i emocionals en aquest camp, mentre que els homes tendeixen a estar més en contacte amb el risc, especialment a l’hora de fer rendible un negoci de forma més ràpida.
Evidentment que hi ha més diferències, l’orientació espacial, les preferències a l’hora de jugar, l’agressivitat i competitivitat, la resposta i el desig sexual, però donat que no ens queda espai en aquest article i que no hi ha cap justificació d’aquestes diferències, que sovint són més estereotips o aprenentatges que una altra cosa, ens quedarem aquí.
I avui acabarem amb una frase de qui fou un diplomàtic, teòric, polític, consultor geopolític i polític estatunidenc d’origen alemany, Henry Kissinger, que diu “ningú guanyarà mai la Guerra dels Gèneres perquè existeix massa fraternització amb l’enemic.” I és que, per molt que volguéssim discutir, que seria del món sense l’existència d’un dels seus gèneres i amb com ens agrada aquesta pluralitat, per molt que sovint la critiquem?
