PERIODISTA
Procuro mantenir-me allunyat del sector nauseabund de la xarxa, però hi ha ocasions en què la insistència de companys i amics et porta fins al que vols evitar. Una nena de 14 anys li clava una pallissa brutal a una altra de la mateixa edat. El motiu és molt transcendent: la colpejada és sospitosa que ha parlat malament de la colpejadora. Quan escric «pallissa brutal» sé el que escric. Podria haver posat despietada, bestial o bàrbara. Estremeix contemplar el vídeo: puntades de peu a la boca, a la cara, subjecció del cap per colpejar el paviment amb el crani … És una seqüència terrible, demolidora. Les companyes graven la salvatjada amb el mòbil. Només s’immuten per dir que hi ha gent que ho està veient, i algun «Maria, Maria, deixa-ho». Maria és la ferotge atacant. La víctima podria haver mort, no es defensa, només crida llastimosament.
Les companyes de la monstruosa agressió, pengen el gravat a la xarxa perquè el món vegi la animalada que pot cometre una cria de 14 anys, sense que la gent que passa al seu voltant s’immuti, i sense que altres cries atenguin a una altra cosa que no sigui l’important: gravar l’execrable i repugnant pallissa.
Tant la pobra víctima com la desbocada agressora podria ser la nostra filla, la nostra neboda, la nostra néta, la nostra veïna … No és un fet aïllat. L’assetjament als centres escolars, l’abominable brutalitat, està a l’ordre del dia. Els professors no volen ficar-se en problemes personals, les direccions dels centres opten per tapar el que poden fins que el descrèdit per omissió els inunda, i les víctimes prefereixen callar per evitar noves agressions.
No és un cercle viciós, sinó una repugnància en què la covardia d’uns i la mal entesa prudència d’altres està alimentant la proliferació de abominables conductes. Mirar cap a un altre costat és ser còmplice de tot això. ¿Quina classe de societat estem construint, quan les cries de 14 anys estan convençudes que la violència vomitiva és només un espectacle per a Internet? ¿De veritat pensem que hi ha assumptes més importants que aquest? ¿I com és possible que es pugui arribar a la vora de l’homicidi , a la llum del sol , al mig del carrer , sense que ningú se senti al · ludit ? En aquesta classe de país vivim ?.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
