PERIODISTA
El Congrés dels Diputats és una càmera de buit on no pot entrar la realitat espanyola. Mitjançant bombes de succió de la situació de la societat, les seves senyories creen una atmosfera inert aliena als patiments de la ciutadania. Acabats els discursos buits, el carrer recupera la realitat.
El debat va servir per a un acte d’exaltació de marianisme, entès com l’actitud política que justifica qualsevol conducta mitjançant l’evocació del compliment del deure. Aplaudiments dels que ja estan desnonats.
Però la càmera de buit del Congrés no pot absorbir la realitat que circula per l’exterior. Luis Bárcenas a més de fer aquest gest groller amb la mà al tornar de Canadà –no té objecció judicial alguna a visitar qualsevol paradís fiscal per gestionar la seva fortuna– va tenir temps per anar al notari i certificar que els papers de donacions i pagaments eren certs. Urdangarin fa com que intenta exculpar la Corona, quan aquesta implicació seria la seva única salvació per contagi. Els espies catalans es posen el casc per entrar al jutjat on no poden circular amb moto. Alfredo Pérez Rubalcaba intenta resistir del seu propi desnonament polític. I els ciutadans, amb les seves marees verdes, negres i blanques, recuperen l’espai en llibertat dels carrers.
El PP, tan ocupat en el compliment del deure, no troba temps per formalitzar les seves querelles i demandes contra qui va ser el seu empleat fins al mes de gener de l’any passat i que va netejar la caixa B, portant-se, almenys, 22 milions. Els sobres van ser el preu del silenci dels qui els rebien. La realitat del Congrés es dissipa quan es tanca la cessió. La Unió Europea no ha trigat a desmentir les veritats de Rajoy i eleva el dèficit real al 10%. Els aturats superaran aviat els sis milions i Urdangarin, entre d’altres, està aconseguint un clam per l’abdicació del Rei, que és la millor notícia per a ell. Mentre es demana el relleu no es proclama la República. És aquesta una espiral que encara no ha abandonat el seu eix de gir per explotar als carrers. Però l’huracà que nia en el cor dels espanyols pren força en cada indignació afegida. Potser encara no hem perdut la por a que les coses canviïn. El desallotjament d’aquesta classe política generarà una nova. Aquí, a la història de cada societat no funcionen les bombes de buit mentre no es buidi el cervell dels ciutadans. Crec que la caiguda del consum és una bona notícia a aquests efectes, perquè quan no es pot tenir el que s’ofereix es comença a lluitar pel que correspon.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
