El 91% dels gestors administratius que són els professionals que millor coneixen l’evolució de les empreses en el seu dia a dia, així com els problemes de morositat i les qüestions relacionades amb el cobrament dels impagats adverteixen un important augment en la morositat de les petites i mitjanes empreses i dels autònoms Durant els pròxims mesos. D’altra banda, més del 80% d’aquests professionals també consideren que els seus clients patiran problemes de liquiditat, fet que allunya encara més les previsions de millora a l’horitzó més proper. Aquestes són dades extrets d’una enquesta elaborada Durant la primera setmana d’octubre pel Consell General dels Col·legis de Gestores Administratius d’Espanya. Els resultats d’aquesta enquesta també revelen que el 82% d’aquests gestors apunten que els seus clients no han recuperat el volum d’ingressos que tenien abans de la irrupció del coronavirus, lo que per a ells suposa una clara reducció de la capacitat de pagament. Així mateix, més de la meitat dels gestors administratius observa que els seus clients ja estan tenint problemes de cobrament en l’actualitat i no només per culpa dels morosos professionals, sinó per clients que fins fa poc havien pagat puntualment.
Sens dubte, el morós professional és una de les professions més velles de la historia de la humanitat; va néixer després de les primeres transaccions entre éssers humans. El primer morós va aparèixer quan es va inventar el crèdit. Quan es va inventar el crèdit? Amb tota seguretat, l’home primitiu ja feia intercanvis de béns amb aplaçament de pagament, així que a Atapuerca ja devien viure els primers morosos de l’edat de les cavernes. Les transaccions a crèdit ja van aparèixer als inicis de la historia de la humanitat amb els primers intercanvis comercials basats en la permuta. El concepte de crèdit comercial va néixer com una necessitat per a que els primers mercaders poguessin introduir els seus productes. Per tant, l’aplaçament del pagament al comerç és una pràctica molt Antiga, segurament tan vella com el propi comerç. En conseqüència, els primers morosos van aparèixer en temps immemorial. La primera normativa per regular les vendes a crèdit i fixar normes per al cobrament de deutes va ser escrita (en tablilla d’argila) per sumeris assentats a Mesopotàmia al voltant de l’any 3500 a. C. La reglamentació del crèdit més completa de l’edat Antiga va aparèixer 1900 anys a. C. a Mesopotàmia; es tracta del cèlebre Codi del Rei Hammurabi que regulava la concessió de préstecs i fixava preceptes per al pagament dels deutes. Els fenicis, més de 1000 anys a. C. van establir unes normes per a la venda a crèdit en els intercanvis comercials i per al cobrament als deutors morosos. A l’antiga Grècia, 600 a. C. es van desenvolupar lleis vers les vendes a terminis i el crèdit, així com van aparèixer els conceptes d’hipoteca, penyora i caució. No obstant, van ser els romans els grans legisladors en matèria creditícia i en recobrament a deutors, ja que 400 anys a. C. ja van promulgar lleis molt avançades sobre els préstecs, els crèdits, els drets de cobrament dels creditors i les garanties en les operacions de compravenda.
Cal tenir en compte que el dret primitiu era rigorosament coactiu, per la qual cosa a l’antiguitat els morosos eren perseguits i castigats amb acarnissament. Durant els temps heroics existia un dret civil, és a dir, que regulés les relacions patrimonials entre els individus. Els pobles primitius no comptaven amb tribunals organitzats i especialitzats en la funció de dirimir litigis entre creditors i deutors, així que es regien per un conglomerat d’usos del clan, en què es barrejaven normes jurídiques amb les normes morals, pràctiques màgiques i religioses. Per tant, les comunitat primitives utilitzaven la venjança privada per recuperar els deutes.
Aquest rudimentari procediment consistia en prendre’s la justícia per la seva mà; si un membre del clan creditor tenia un morós, s’ajuntaven els membres de la seva tribu i donaven garrotades al deutor fins que aquest pagava el deute (o el detenien). Dues formes més freqüents en temps heroics de recobrar el deute van ser, d’una banda, prendre per la força les propietats del moros (fent servir la violència que fos necessària) i, d’una banda, apressar al deutor i vendre’l com a esclau (també s’esclavitzava a la seva família). Durant segles el deutor sempre va estar a mercè del creditor. L’esclavització del deutor no només va passar a Europa, sinó que era una pràctica habitual a d’altres latituds, com ho va ser entre els àrabs del desert, entre els asteques, els malais i els birmans. A d’altres cultures, l’esclavitud requeia sobre els fills del deutor, com passava entre els assiris.
La relació jurídica a l’edat Antiga entre el deutor i el creditor creava un mecanisme pel qual el primer es lliga al segon a través d’un element essencial, que és el lliurament de la llibertat. El deutor esdevenia un esclau del seu creditor. Les relacions entre el creditor i el deutor, al principi de la historia de la humanitat es caracteritzaven per l’abús del poder del primer contra el segon. Les institucions jurídiques van ser creades a favor del creditor. El deutor morós patia la permanent i constant humiliació, tracte degradant i infàmies sense fi; tot això va conduir a les religions monoteistes a prendre partit pels deutors.
Encara que endeutar-se no és delictiu, no pagar en el termini pactat sí és il·legal, ja que el dret romà, molts segles enrere, va instaurar el manament de «Mora Reprobatus in Lege». Tota morositat és reprovada en dret. Des de l’època del dret romà, al llarg de la història les lleis van ser concebudes en benefici del creditor. Durant segles, el creditor va adquirir el dret de persecució sobre la persona del deutor per disposar de la seva vida o de la seva llibertat, com una forma de satisfer les obligacions adquirides. Els romans eren un poble culte i posseïdors d’una civilització molt avançada. També van establir unes normes jurídiques, el famós dret romà, que va constituir un dels antecedents del dret actual. El dret romà va legislar i reglamentar tot el que té a veure amb les relacions entre creditors i deutors, així com les accions que podien exercir els primers sobre els segons. El dret romà va inventar el concepte de morositat, que tenir lloc quan el deutor no complia en temps oportú la seva obligació de pagament i va reconèixer el dret del creditor de rebre interessos moratoris. Consegüentment, van ser els romans els que van desenvolupar el concepte de morós.
Com hem dit abans, el dret romà es va encaminar insaciablement a crear procediments, processos, estatuts i garanties que protegissin al creditor, que li permetessin recuperar allò prestat, inclús en detriment dels drets i la persona del deutor. En aquella època no existien els drets humans i el creditor tenia totes les possibilitats per actuar contra el morós. En els inicis del dret romà, les relacions entre creditors i deutors es van portar sobre una concepció religiosa-jurídica. Les obligacions naixien sota el patrocini i protecció dels deus romans; els incompliments del deutor no només constituïa una infracció jurídica, sinó una violació dels acords davant la divinitat. És necessari ressaltar la naturalesa jurídica del patrimoni; aquest es considerava com a part de la persona, era una emanació de la personalitat. Per la qual cosa, naixia el dret del creditor sobre el deutor; dret que no només li permetia adreçar-se contra la persona física, sinó que per vinculació també li facultava a anar contra el patrimoni del morós per aconseguir el compliment de les seves obligacions. El creditor tenia el dret de perseguir físicament al seu deutor disposant de la seva llibertat o de la seva vida com es va consagrar a la Llei de las xii Tablas. Raó per la qual el dret romà primitiu era el més cruel: al deutor jutjat pel jutge se li concedia un termini de 30 dies per complir la sentència de pagament. Transcorregut aquest termini, si el deutor no complia amb la sentència del jutge, el creditor s’apropiava de la persona física del seu deutor i el convertia en el seu presoner, i la llei romana se’l adjudicava com u bé propi. A més de la captura física del morós condemnat, al creditor se’l facultava per encadenar-lo i empresonar-ho; la retenció del deutor durava 60 dies, passats els quals se li portava als mercats públics durant tres dies perquè algú (familiars, amics) saldés els seus deutes. Si el morós no tenia la sort d’aconseguir un familiar o amic que li cancel·lés el deute, el creditor quedava autoritzat per disposar de la vida del deutor, convertint-lo en un esclau mitjançant la venda al mercat. En cas que el deutor no cotitzés al mercat d’esclaus de Roma (per vell, malalt o invàlid), el creditor tenir el dret de matar-lo. I què passava quan existien diversos creditors? Si existia una pluralitat de creditors, la llei romana dictava l’execució del deutor per esquarterament, el deutor era esbocinat –literalment– i els seus trossos es repartien entre els seus creditors en proporció a l’import dels seus respectius crèdits. Val la pena dir que la institució de la «partis secando» no assenyalava si les parts del cos del deutor tenien el mateix valor, o si alguna d’elles era de significativa importància.
El dret romà posterior va suavitzar una mica les normes, que encara que més civilitzades eren igualment efectives per cobrar. El creditor podia empresonar al morós fins que aquest o la seva família paguessin el deute (també podia pagar el deute un amic), però si després de passar un temps en presó ningú rescatava el deutor, el creditor el podia vendre com a esclau juntament amb la seva dona i els seus fills per rescabalar-se dels deutes. Finalment, els abusos dels creditores van conduir als legisladors romans a modificar les lleis per prohibir la persecució en la persona del morós i permetre únicament al creditor emprendre accions contra el patrimoni del deutor. Si la llei permetia als creditors prendre tots els béns del deutor sense limitació per cancel·lar els seus deutes, amb el pas del segles, el dret romà es va anant humanitzant i va prohibir taxativament qualsevol acte de força incontrolada per part del creditor contra el deutor i només els jutges podien actual en contra dels deutors; si el creditor s’apoderava del patrimoni del morós, perdia el dret al cobrament. A més es va constituir un procediment judicial de suspensió de pagaments per als deutors que no podien fer front a tots el seus creditors.
