El dia d’ahir es va estrenar la nova temporada a Netflix d’una de les sèries més prolífiques i més polèmiques de la plataforma: Black Mirror. Plantejada com a una ficció futurista-realista, al llarg de les seves sis temporades explora el mateix concepte de la humanitat en un entorn en el qual la tecnologia ha pres el control d’algun aspecte de la vida diària.
Al marge de l’opinió que pugui cadascú tenir de la distopia creada per Charlie Brooker, és innegable que el motiu pel qual resulta tant atrapant és la gran capacitat identificadora que genera, apartant-se de la Ciència-ficció convencional, ofereix una realitat el prou diferent perquè generi interès, però on l’espectador es pot sentir reflectit, no tan sols ell, sinó la societat en la qual vivim. De fet, són molts els episodis que, si no estan succeint actualment, estan en procés.
Tota la seva història. El tercer capítol de la primera temporada va impactar per la seva originalitat i va marcar un precedent per a la continuïtat de la sèrie. En aquest episodi es planteja una societat en la qual cada persona té implantat un xip cerebral que permet reproduir i projectar els records de forma completament lliure. Podria considerar-se una mostra de ciència-ficció descabellada si no fos perquè Neuralink, l’empresa fundada per Elon Musk, està actualment en desenvolupament molt avançat d’un implant cerebral capaç de controlar dispositius mòbils i molt més.
Caiguda en picat, el primer episodi de la tercera temporada, és conegut per ser un dels més famosos de la sèrie. En aquest se’ns mostra una realitat com la moneda de canvi, el motor del món i les bases de la societat recauen en un sol element: les xarxes socials. Les valoracions rebudes per amics, coneguts i desconeguts en cada moment del dia generen una puntuació segons la qual, si és prou alta, les persones reben beneficis diversos, però si és baixa… bé, deixaré una mica de misteri per al que vulgui veure-la. El curiós d’aquesta situació és que fa cosa de cinc anys. Xina va implantar un sistema segons es puntuava la fidelitat al règim, atorgant valoracions positives a aquells que fossin considerats «exemplars» però puntuant negativament als que es considerés que s’aparten i/o atempten contra el règim.
Playtesting/Striking Vipers, tant el segon episodi de la tercera temporada com el primer de la cinquena exploren la mateixa idea: la hiperrealitat virtual en els videojocs. En ambdós capítols, els protagonistes s’endinsen en un món que, no tan sols emula, sinó que intensifica l’experiència dels videojocs fins al punt en què pràcticament no saben qui són dins i fora del joc. No cal dir que actualment la indústria dels videojocs està desenvolupant formes cada cop més innovadores d’experimentar el joc, i és tan sols qüestió de temps que es creui la barrera de les sensacions «humanes».
Per últim, m’agradaria mencionar, precisament, el primer episodi de la acabada d’estrenar sisena temporada, Joan és horrible, una interessant proposta en la qual Joan, la protagonista, veu com una plataforma d’streaming (amb més desvergonyiment que sotilesa) recrea la seva vida en temps real en format de sèrie. El motiu? Les cookies.
Les cookies són aquell terme que tots veiem mentre naveguem per internet, però pocs sabem el que realment són, allò mateix que probablement tu, estimat lector, has acceptat per a poder llegir aquest article. Les cookies són les petjades que deixem mentre naveguem per la web i que, a l’acceptar-les, permeten oferir al consumidor contingut personalitzat. Un exemple seria buscar a Google «viatges a Menorca» i veure com tant al correu electrònic com a la publicitat d’internet només surten viatges a Menorca.
Per a les noves generacions (entre les quals m’incloc) no suposa res saber això, doncs naixem i creixem assumint que no tenim privacitat, i mentre només sigui publicitat, «quin mal fa?». El problema recau en el fet que avui pot ser publicitat, però demà podríem quedar completament exposats. Així doncs, Black Mirror és una sèrie, però és, en efecte, el mirall negre de la societat.
