Espanya està com està però el Govern disposa de majoria al Parlament i aquesta és la circumstància que explica sinó el desdeny, si més no, la falta d’interès de Mariano Rajoy a l’hora d’acceptar la col·laboració que li ha ofert el líder de l’oposició . Porten des del mes de març sense parlar i es van veure ahirs a la Moncloa però, perquè quedi clar, el lloc que Pérez Rubalcaba ocupa en l’agenda presidencial, des del matí, Rajoy també va rebre a Duran i Lleida, portaveu de CiU al Congrés. Aquesta forma de menyspreu ni és nova ni és un invent de Rajoy. És costum entre els poderosos. Probablement Rubalcaba hauria fet el mateix en cas de trobar en disposició de poder fer-ho. Rajoy li menysprea perquè no li perdona que el PSOE votés en contra de les mesures que ha posat en marxa el Govern per combatre la crisi. Per això i perquè és la forma que tenen els polítics de recordar qui és el que mana.
Rubalcaba, igual que Rajoy, és un professional de la política –porten més de la meitat de les seves vides veient el món a través dels vidres entintats del cotxe oficial– i aquesta circumstància imprimeix caràcter. Encara que el joc consisteix a desfer els avenços del rival, el dos saben que la política és tornadiza i que els papers són intercanviables. Avui és Rajoy qui ocupa plaça a la Moncloa, però demà podria ser Rubalcaba. Atès que tots dos tenen com a lema aquell que proclama que «resistir és vèncer», estic convençut que ni Rubalcaba s’ha pres malament el menyspreu que suposa compartir agenda amb Durán ni Rajoy ho ha decidit així per motius personals. Tot és més senzill: el poder no es comparteix, s’exerceix. I en això estan. Cosa diferent és si no seria millor per a Espanya que tots dos deixessin de banda les estratègies de culte a la personalitat i ja que tenim cinc milions i escaig d’aturats i una situació financera límit optin per comportar-se com estadistes remant en la mateixa direcció. Em temo que seria tant com demanar un miracle.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
