El fet que el 2013 acabi amb la menor caiguda de cotitzants de la crisi, que la prima de risc deixi de ser un malson , que la inflació acabi en el 0,2%, que és el nivell més baix al tancament d’un any i que en termes generals, l’any acomiadat acabi millor del que va començar significa, si més no, que el mal va a menys. Alguns diran que és lògic perquè una vegada tocat el fons, només queda pujar. No obstant això, no és menys cert que tot el dolent pot empitjorar i d’aquesta, almenys, ens n’hem salvat perquè haguéssim pogut anar a pitjor en uns abismes que no tenen límits perfilats. També ens n’allunyem i hem arribat a una clariana enmig del bosc .
En la clariana s’ha creat llocs de treball encara que no sigui en les condicions a què estàvem acostumats, però no per això cal renunciar a que la qualitat arribi a l’ocupació. Primer cal crear ocupació i si és veritat que els diners criden els diners, cal pensar que l’ocupació cridi ocupació. D’aquesta crisi en la que estem instal·lats en sortirà una societat diferent, una forma d’entendre la vida que els més joves ja tenen assumida. Ells no somien comprar pis, creuen que és més pràctic anar de lloguer, ni s’imaginen instal·lats de per vida en una ciutat o en un país. Tot està canviant i segur que el treball a temps parcial que avui se’ns presenta ple de riscos i poc digne, serà vist amb naturalitat en uns anys .
Però el pitjor està pendent de solució. El pitjor és que hi ha pobres energètics, que hi ha nens malnodrits, homes de quaranta o cinquanta anys amb família a l’esquena, que tenen per davant el viacrucis de comprovar com una circumstància –la seva edat– els porta a pensar que per a ells ja no hi ha futur. Vull pensar, per iniciar l’any en positiu, que a mesura que el mal vagi a menys quedi menys camí per afrontar el pitjor i per això és imprescindible que no ens deixin d’estremir les situacions de profunda injustícia, que la solidaritat no decaigui i que des dels poders públics, ara que ens costa menys finançar-nos, s’afrontin les situacions límit amb mesures concretes. No conec ningú que no s’alegri quan el metge li comunica que un familiar o amic sortirà de l’UCI, tot i que encara li quedi un llarg i penós període de convalescència. En això estem. Ens hem lliurat del tanatori i estem en plena convalescència que serà llarga i dura. Sense anestèsia però amb esperança i determinació perquè ni un sol ancià passi fred, ni un sol nen mengi pa amb pa. Si aconseguim això, només si ho aconseguim, podrem estar orgullosos.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
