Abans de començar, m’agradaria advertir-vos, estimats lectors, que aquesta es tracta de la columna més personal, més íntima que he escrit fins a la data. En aquesta ocasió no parlaré de la nova estafa de moda o d’una pel·lícula que m’ha agradat. En el dia d’avui, rememoraré i homenatjaré una vida, i una vida no és si no una història de la qual tots hem format part. Avui, recordo amb nostàlgia la història del meu estimat avi.
Comença el primer capítol a Cal Rabinat, al petit poble de Fonollosa, un 10 de novembre del 34. Allà, fruit de l’amor del Mingo i la Maria, neix un cigronet que s’anomenarà Pere, Pere Bascompte Ferrer. En Pere creix, i amb els anys i els lustres es torna germà, hereu i finalment marit de la jove de Cal Jan que serà l’amor de la seva vida: la Pilar.
El llibre agafa un gir quan el Pere, hereu de Cal Rabinat, ha de prendre una arriscada decisió: ha de marxar de les terres de Fonollosa pel bé del seu futur. Així doncs, amb dues maletes carregades d’esperances, el jove matrimoni posa rumb a les muntanyes andorranes, on, sense saber-ho, succeirà tota la seva felicitat.
Passen les pàgines i els anys, i aquesta felicitat finalment arriba com a cinc precioses criatures. Des d’aquell moment, en Pere decideix dedicar la seva vida no al seu benestar, sinó allò de què ara pot dir: la seva família.
Avancen els capítols i no sense dificultats, en Pere i la Pilar poden finalment seure al sòl de Fonollosa, pelant ametlles juntament amb els seus riallers nets. Miren al brillant horitzó, contemplant, amb orgull, la vida que junts han construït.
No obstant això, no hi ha alegria sense tragèdia: i aquesta tragèdia arriba el maig del 2020, quan una endimoniada malaltia s’emporta la Pilar molt abans del seu temps. En Pere tem, aleshores, per la vida que haurà d’enfrontar ara en soledat. Tanmateix, en Pere s’equivoca: no està sol. Durant els últims anys de la seva vida, en Pere viu rodejat pel fruit de l’esforç de la seva vida, els seus fills i nets, disposats ara a retornar tot l’amor que ell va brindar.
Tota història, però, té un final. A la matinada d’aquest dimarts 13 de maig, en Pere va marxar en el més dolç dels somnis, en pau, i amb el cor ple d’alegria. Ara tots junts passem suaument l’última pàgina del llibre, llegint el punt final.
Aquesta història té un final, sí, però és un final feliç.
Descansa en pau, avi.
