A hores d’ara, qualsevol persona que hagi donat una ullada a les meves humils columnes d’opinió, sabrà que el cinema ocupa una part estructural a la meva vida. Així doncs, un cop més em trobo en la necessitat de tornar a aquest tòpic. No obstant això, en aquesta ocasió no ho faig feliç o emocionat per explicar una nova història, sinó trist i consternat per la notícia que ha sacsejat el món audiovisual aquesta setmana. Parlo de la tràgica mort de Rob Reiner, un històric actor, director i guionista, juntament amb la seva esposa, Michele Singer Reiner. No parlaré sobre el seu homicidi, parlaré de la seva figura, amb tant tacte com em sigui possible. Estimat lector, disculpi l’inusual to de les meves paraules.
Rob Reiner va passar gran part de la seva vida recordant-nos que el cinema podia ser intel·ligent sense ser cruel, popular sense ser buit i emocional sense caure en la ingenuïtat. Per això la seva mort, confirmada per la premsa internacional i envoltada d’una tragèdia tant extrema com incomprensible, ha sacsejat alguna cosa més profunda que l’actualitat cultural: ha posat en evidència com és de fràgil la línia entre les històries que expliquem i la realitat que ens acaba atrapant.
Fill del llegendari Carl Reiner, Rob semblava destinat a créixer sota l’ombra del cognom. Tanmateix, va saber convertir aquest punt de partida en una plataforma pròpia. Primer com a actor, inoblidable com “Meathead” a All in the Family, i després, de manera decisiva, com a director. No va trigar a demostrar que tenia una veu singular: observadora, empàtica i profundament humana.
La seva filmografia és, en molts sentits, una educació sentimental col·lectiva. This Is Spinal Tap va ensenyar a diverses generacions a riure’s de l’ego masculí i de la solemnitat artística; Compte amb mi (Stand by Me) va capturar la infància com un territori on l’amistat i la pèrdua es confonen; La princesa promesa va reivindicar el plaer d’explicar històries sense cinisme; Quan en Harry va conèixer la Sally… va convertir el diàleg en el veritable protagonista de l’amor adult; i Alguns homes bons va demostrar que la tensió moral podia ser tant entretinguda com popular.
Reiner no va ser un director d’estil ostentós. La seva empremta era en la claredat, en el respecte pels personatges i en la convicció que el públic mereixia alguna cosa més que soroll. Creia en la paraula, en el conflicte ètic i en l’emoció honesta. Aquesta coherència també es reflectia en la seva vida pública: va ser un activista polític constant, incòmode per a molts, però sempre transparent en les seves conviccions i disposat a defensar-les sense ambigüitats.
El contrast entre aquesta trajectòria, marcada per la recerca de sentit i d’humanitat, i la forma violenta de la seva mort resulta devastador. No encaixa, no consola, no explica res. I potser aquí rau la lliçó més dura: la vida no respon a la lògica de les bones històries. La tragèdia no discrimina entre aquells que van dedicar el seu talent a comprendre l’ésser humà i els qui mai no ho van intentar.
Tanmateix, reduir Rob Reiner al seu final seria injust i, sobretot, inútil. El seu llegat no és als titulars, sinó a les pel·lícules que continuem veient, citant i compartint. Als personatges que ens han acompanyat quan érem infants, joves o adults desorientats. A la certesa que, com a mínim, durant un parell d’hores, algú va saber explicar-nos qui érem sense burlar-se’n.
Avui, en acomiadar-lo, convé recordar que Rob Reiner va convertir el cinema en un espai de trobada. I que aquesta aposta per la decència, en un món cada cop més sorollós, continua sent la seva obra més gran i més perdurable. Aquest és el seu llegat dins la tragèdia.
