Un canvi del tipus i la magnitud de Lehman esdevé quan les creences de base en els mercats financers es desmunten. Per exemple (tal com un informador em va indicar), abans de Lehman tothom donava per bona la idea que dividir el risc en bocinets i vendre’l en forma de productes estructurats (sindicar-lo) era un encert, ja que reduïa el risc global per al sistema financer, i al mateix temps, permetia més palanquejament. Doncs bé, aquesta creença ha resultat ser falsa (s’ha desmuntat), i la massa del palanquejament excessiu ens ha abocat de manera precipitada a un mercat sense creadors de mercat.
Així, podem respondre la pregunta que ens hem plantejat responent abans la següent: S’ha desmuntat alguna creença de base en els mercats?
Si la pretesa omnipotència i capacitat dels bancs centrals per fixar i mantenir preus es va assumir com a creença de base, aleshores, allò que ara mateix presenciem és un eventLehman. Tanmateix, sóc del parer que ningú amb tres dits de seny ha palanquejat en excés i invertit pensant que les polítiques del Brussel·les, el Banc Central Europeu i el Banc del Japó eren una idea fantàstica i sostenible. Així, si no anem errats, la presumpció d’omnipotència (i el palanquejament massiu subsegüent) no era una «creença de base» desmuntada.
Aleshores, potser la «creença de base» era que el Brexit no es produiria. Bé, estic segur que una fracció dels agents del mercat no en descartaven del tot la possibilitat (si més no per l’abús d’aquesta expressió de moda en els mitjans). I, tanmateix, els mercats financers en van fer un gra massa en la reacció; potser perquè allò que realment representa una «creença de base» és el fet que altres paraules de moda com Spainoyara, Departugal, Italeave o Frexit mai no es materialitzaran. I, és clar, amb l’arribada del Brexit, la creença de base s’ha esmicolat.
I ara què? Tal com ho veiem nosaltres, el Brexit no ha de ser, per força, un «event Lehman» en si mateix, ja que, a diferència de l’episodi Lehman, en què la caiguda d’un banc dels grans va arrossegar tots els altres, està per veure encara si el Brexit es pot encomanar a d’altres països.
Com sempre, cal que definim un escenari central i que treballem en la hipòtesi. Bé, en el nostre escenari central proposem una UE que respongui com ha fet fins ara. Avançant. Potser més poc a poc, però, al cap i a la fi, endavant. I és clar que ens podem equivocar, però aquest, ara com ara, és el nostre escenari central.
