sgasch@xtec.cat
- Foto: EL PERIÒDIC
Estem en la celebració del Carnestoltes, i enguany més que mai, necessitem disfressar-nos, ser unes altres persones, per fugir de la realitat quotidiana, reiterativa, monòtona i corrupta. Mai havia valorat tant positivament les festes del Carnaval com aquestes del 2013. En aquesta situació on cada dia ens trobem amb sorpreses desagradables que ens ratifiquen brutalment un dia i un altre que el diner no te entranyes i que es trepitgen les persones honrades i sobre tot que estem governats per una colla de lladres penso que el Carnaval ens és una bona teràpia, tant en el sentit de gaudi, de passar-ho bé de desinhibir-se, com en el burlesc i de mofa dels indignes governants que tenim. Es pot dir que els Carnavals comencen amb el Dijous Gras, la festa de la mainada. Una festa tradicional a casa nostra celebrada a tots els pobles del Pirineu. Quan jo era petita a Travesseres, esperàvem amb candeletes el Dijous Gras i en canvi no recordo que es festegés el Carnaval, si es feia festa a Martinet i el jovent del poble hi anava a ballar i alguna noia que hi tenia parents. S’hi quedava pel ball de nit.. Dijous Gras era la nostra festa major en que per un dia els nens i les nenes, els nois i les noies, érem els protagonistes, sobretot el Fadrí i la Fadrina Major. Es passava per les cases per recollir la vianda per preparar el sopar col·lectiu que fèiem al saló de cal Nicolau abans del Sarau. També s’anava a les Masies, al Molí, a Sanillés i a la Barrota, una casa molt a prop de Martinet però del terme de Travesseres i alguna vegada que s’havia ensopegat trobar-hi els vailets de Martinet, la qüestió s’havia solucionat a cops de roc, això si sense arribar la sang al riu. Recollíem ous, pa, botifarres i rostes, i ens ho menjàvem en unes truitades que les dones del poble ens cuinaven a la cuina de cal Nicolau. He parlat del Sarau però també fèiem ball de tarda, sempre amb el mateix músic: El Comara de Toloriu que amb el seu acordió ens feia ballar a petits i grans. Era, abans de la quaresma, un dia de convivència entre la gent del poble i era bonic. Una vegada més m’he deixat portar pels records, això passa quan la gent ens fem grans i enyorem el temps que hem deixat enrera, no perquè fos millor sinó perquè érem joves.
Per a m�s informaci� consulti l’edici� en paper.
