«És l’ésser humà un error de Déu o bé a l’inrevés, Déu un error de la humanitat?» es preguntava Nietzsche (+1900). «Si no pots arribar a les profunditats del cor humà, si no pots destriar les idees del teu enteniment, com vols esbrinar qui és Déu, que ho ha creat tot plegat, i arribar a comprendre la seva intel·ligència i abastar el seu pensament?» argumenta Pep Coll (1949), en la seva magnífica novel·la d’aquest 2023 «La llarga migdiada de Déu», on explica no pas que Déu es distregui, sinó més aviat que la gent, sobretot aquells que detenen el poder, de cop deixin l’omnipotent en standby per a dedicar-se a propòsits totalment inhumans. En la narrativa, s’explica el periple d’una colla de personatges, la majoria jueus, per fugir de l’horror de la segona gran guerra, així com de l’extermini al qual volen sotmetre’ls els nazis.
De fet, pot ser que un dels grans arguments a favor de l’existència de vida intel·ligent en altres planetes es trobi en el fet que mai no se’ls ha acudit visitar la Terra, perquè són tan llestos que no els passaria pel cap venir-nos a veure, presumptament. Mentre les agències espacials internacionals cerquen rastres de vida als confins de l’univers, les potències malden per exterminar la vida aquí. El mateix Pep Coll s’admira que encara a Rússia es beneeixin armes per a la guerra d’Ucraïna, quan fa deu anys que a Déu el tenien adormit. Però si el despertéssim, segurament, l’omniscient s’esgarrifaria de la nova guerra del Sudan, dels bombardejos a Gaza, de la fam, set i injustícies patides per tants innocents.
No, Déu no desitja la mort de l’innocent. No, no podem conèixer Déu, si no ens coneixem nosaltres mateixos. No, el Déu que permet les injustícies i les crueltats de la humanitat no és el veritable, sinó l’ídol dels poderosos, dels que creuen que són ells els amos del món, de les persones, de les vides i dels recursos, dels que s’apropien quan, en canvi, pertanyen a tothom. Aleshores, «allà on no hi hagi persones, esforça’t per ser-ho tu!», recorda un consell del rabí Hillel (s.I dC), gairebé contemporani de Jesús; un consell de saviesa reportat per l’escriptor. Ser persona encara que no estigui ben vist, encara que vagi en contra del sentir general, encara que ningú no t’ho digui o ningú no ho faci, perquè la persona és imatge de Déu (Gn 2,7), cridada a realitzar la voluntat divina en el món, per a l’assoliment de la mateixa felicitat, per a la consecució de la mateixa llibertat.
En bona mesura, el nostre segle és hereu d’aquell segle XX, que es va dedicar a proclamar la mort de Déu, «sigui el d’Israel, el d’Aràbia o el jueu crucificat pels romans», explica Coll. Molts es demanaven si era lícit continuar creient en Déu més enllà d’Auschwitz, més enllà de les inhumanitats causades per tantes crueltats. Aquí explica en Coll: «no són pocs els pensadors que els darrers segles han pontificat sobre les conseqüències nefastes que l’anomenada mort de Déu acaba ocasionant al deïcida.» Hi tenen a veure els filòsofs de la sospita per començar, des de Nietzsche a Freud i des de Feuerbach a Marx i Sartre; àdhuc múltiples polítiques dels estats moderns, des del comunisme ateu, fins al liberalisme nihilista, passant pel materialisme consumista més descarnat, que ofega Occident.
La mort de Déu, enviar-lo a la migdiada, significa voler viure com si no existís, expulsant-lo de la vida, però sobretot de la consciència. Aleshores, explica Coll que «entre d’altres mals, el sentiment de pèrdua és tan abismal per als deïcides que per a ells la vida i l’univers deixen de tenir sentit, que no distingeixen entre el bé i el mal, de manera que acaben ficant-los al mateix sac.» En canvi, per a un dels protagonistes de la novel·la, en Samuel, si de bon primer havia experimentat la pèrdua traumàtica d’amics i família, que l’havia impulsat de bell antuvi a renegar del seu Déu, després «s’havia llançat de cap a salvar criatures perseguides. Mai el bé i el mal se li havien aparegut tan nítids i incompatibles.»
Mentre som en aquest món, les persones ens trobem en camí, en un viatge constant. Quan hom creu que està segur, el que segueix és la inseguretat i la indefensió. Si alguna cosa és segura en aquest món és que no hi ha res segur. Si hi ha quelcom de permanent, és que tot canvia i, per contra, en el nostre interior, descobrim un impuls per a descobrir i valorar el bé i la veritat per a poder orientar la pròpia vida segons uns paràmetres morals permanentment vàlids.
Oi més, en aquesta tasca, no tan sols sabem què hem de fer sinó que el Déu veritable, el que desvetllem de la seva migdiada, envia la seva ajuda, la seva gràcia, perquè tot aquell que ho demani, s’apropi al bé i pugui viure en la llibertat, la felicitat i la pau. El repte es trobarà en esdevenir persona, enmig d’un món que ho continua de menester!
