La convocatòria de manifestació pel pròxim 31 d’octubre per part de DenunciAND amb el títol ‘Per un habitatge digne’ és la notícia que està donant més a parlar aquesta setmana pels carrers andorrans. La ministra de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, Conxita Marsol, va declarar durant la roda de premsa posterior al Consell de Ministres que «no ens preocupa més. Fa dies que estem preocupats. La solució no és la manifestació, per això estem nosaltres, per treballar».
Des de la meva perspectiva, la mobilització és legítima i el poble té tot el dret de manifestar les seves demandes al carrer de forma pacífica. Tot i això, com ja vaig comentar en un article d’opinió anterior titulat ‘L’habitatge, un problema global’, la complexitat de la crisi dels lloguers i la compravenda de cases arriba a uns nivells de complexitat extrems que no molta gent és capaç d’entendre, entre la qual m’adjunto. La mobilització també parteix d’una premissa més aviat simple, com és la demanda d’un habitatge digne, enunciat que crec que des del cap de Govern fins a l’últim afiliat del partit més minoritari del país estaria d’acord. Per aquests motius, no crec que la mobilització tingui l’esperança de demandar mesures explícites i dissenyades per la massa per a solucionar la problemàtica, sinó donar sonoritat a una crisi que afecta greument la població i provocar que aquesta temàtica no decreixi gens en la seva importància.
En aquest supòsit, des de la meva perspectiva, pot tenir utilitat el fet de manifestar-se per a denunciar les penúries que estem vivint tota la població del país, però s’ha d’entendre que no es podrà solucionar automàticament una problemàtica que és terroríficament complexa. Les utilitats de manifestar-se pot provocar que es mantingui l’elevada importància d’una de les majors dificultats que ha d’afrontar la població i fer que aquesta qüestió no perdi ni un mínim de pes en l’agenda política. Però si es pretén que just després de la manifestació, aparegui un meravellós estudi exacte de les causes de les problemàtiques de l’habitatge al Principat, acompanyat d’un pla d’acció ràpida i efectiva que solucionarà l’afer en molt poc temps, molt malauradament, això no passarà.
Entenc, i comparteixo en gran mesura, la frustració de la ciutadania amb la problemàtica de l’habitatge, ja que m’afecta molt directament i em perjudica en primera persona així com a amics i familiars meus. Tot i això, el pitjor de tot aquest aspecte és que no sé com solucionar aquesta crisi ni veig com es pot solucionar aquesta problemàtica al curt (o fins i tot al mitjà) termini.
Aleshores, estic dient que la manifestació per un habitatge digne és inútil i que no val la pena? No, veig que és una forma de denúncia molt vàlida i que pot tenir una certa utilitat, però que, desgraciadament, no aconseguirà resultats tangibles o pràctics en els preus dels lloguers. Honestament, aquesta temàtica em té més que trist o enrabiat, estic desesperançat, i quan l’esperança es perd, és que la situació ha arribat a uns nivells extrems.
