Escric aquest article des de Washington DC. Ens hi hem desplaçat el company Roger Padreny i jo mateix representant el Consell General al seminari de l’Assemblea Parlamentària de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCEPA) Future Leadership for Political Inclusion in the OSCE Region. Andorra n’és estat membre juntament amb altres 55 parlaments nacionals. En aquesta ocasió ens hem reunit aquells parlamentaris menors de 35 anys –o tot just acabats de fer, com és el cas de qui escriu– que han volgut desplaçar-se fins a la capital estatunidenca, on té la seu la Comissió de Helsinki, un organisme del Capitoli creat amb objecte que anuncien les sigles he citat anteriorment.
Hi assisteixen membres dels parlaments –i aquí no vull estar-me d’enumerar-los tots– d’Albània, Armènia, Bèlgica, Bulgària, La República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, Geòrgia, Alemanya, Hongria, Itàlia, Letònia, Luxemburg, Polònia, Romania, Eslovènia, Suècia, Turquia, Afganistan, el Marroc i Tailàndia. Són uns quants països i encara més la gent amb la que hem pogut parlar i compartir canapès.
El programa sencer inclou sessions durant pràcticament dos dies. S’hi parla –i aquí també vull citar totes les qüestions abordades, doncs saber què es fa i què es tracta en aquestes trobades és una bona cosa per comprendre el seu sentit- del paper dels joves parlamentaris als seus respectius països i a l’organització, sobre el paper de la mateixa joventut dins el seu context social i polític i la seva projecció, sobre la cooperació en la seguretat regional i global, lideratge transatlàntic, creixement econòmic inclusiu, drets, poder i democràcia. Hi ha, a falta de conèixer les converses de la segona sessió, una vocació clara per part dels amfitrions de fer conèixer les seves inquietuds i la seva manera de fer oferint experiència i marcs de discussió. No cal dir que existeixen diferències –algunes importants– entre els partits que formem les delegacions hi ha una mica de tot, però no pateixin, en aquesta ocasió no els enumeraré.
En un lloc com aquest hom es podria preguntar què pot aportar un país com Andorra als debats. No era obligatori intervenir –de fet algunes delegacions no ho han fet durant les sessions plenàries– però nosaltres no ens em pogut estar de fer-ho en allò amb que ens hem sentit interpel·lats. Hem parlat del llarg historial de pau del nostre país, també ho hem fet sobre l’acció política de la joventut i la seva participació en els processos legislatius citant la iniciativa de la recentment proclamada declaració de crisi i emergència climàtica. I també hem intervingut quan s’ha parlat del salt generacional que experimenten les democràcies i les seves institucions atesa la necessitat de resoldre nous problemes amb noves receptes. En aquest aspecte ha existit cert consens pel que fa a la potencialitat d’incloure noves perspectives dins els parlaments –per joventut i per una relativa inexperiència política que evitaria inèrcies i llegats– i possibles resistències de les generacions ja instal·lades -amb un fort pes del costum i dels esquemes que en altres ocasions havien funcionat.
Les realitats que viuen els països no són tant diferents. Els parlaments d’Europa i de la regió també pensen i aborden la participació política de la joventut conscients de la seva necessitat en el funcionament del propi sistema democràtic i representatiu. I mentre els amfitrions ens insisteixen en l’educació i en la participació juvenil penso «carai, no estem pas sols en això». Tant de bo a la propera puguem presumir de percentatge.
