- Foto: il·lustració de jordi casamajor
Quan érem petits, les meves veïnes Tània i Natàlia feien gimnàstica artística. Es passaven dies fent tombarelles, rodes i pins. Jo les seguia a mesura de la meva humil capacitat, però quan podia, seia en un racó i llegia. Per a la Tània, la meva poca flexibilitat i falta d’il·lusió a l’hora de millorar el rendiment esportiu representava una lamentable falta de caràcter. M’enviava notes, escrites amb lletres grans i decisives: «Si no vens a entrenar, no et parlaré mai més».
Jo m’inventava excuses. El meu amor pels llibres era una addicció: res d’un passatemps respectable. El primer que feia en arribar a casa d’un amic era examinar els prestatges i agafar un llibre. Ningú em molestava: jo tenia la mateixa expressió de bon humor i millor voluntat que ara llueix la meva filla. La meva versió particular de la normalitat era ben acceptada. Com comprendrà qualsevol addicte a la lectura, no necessàriament es tractava de llibres educatius, intel·lectualment estimulants o bons. Quan podia escollir, em fascinaven les històries de fantasmes i detectius: de por i intriga. També llegia moltes biografies d’escriptors, poetes i artistes, i en tenia una de preferida: la de Gulia Koroliova, heroi de la segona guerra mundial. Recordo el seu viatge als campaments internacionals «Artek», a Crimea. Els seus companys dels campaments tenien procedència diversa: els nens dels refugiats espanyols Conchita Jarabo i Javier González, la pianista Mirra Garbel i la millor collidora de cotó de la república d’Uzbekistan, Mamliakat Nahangova (un rècord de 80 quilos de cotó al dia). Allà, un dia va anar al bosc sola a mitjanit, per guanyar una aposta.
Jo, en aquella època, encara no sabia que la collita de cotó era una mena de «treball forçat» que s’aplicava – i se segueix aplicant – als alumnes de totes les escoles secundàries, instituts, col·legis professionals i universitats d’Uzbekistan, a tots els funcionaris i fins i tot als treballadors independents, sota l’amenaça de diverses sancions administratives. Si t’hi negaves, et podien expulsar del col·legi, refusar-te beques, ajudes i permisos administratius, treure’t el carnet de conduir i no retornar-lo. La planta de cotó que es cultiva a l’Àsia Central produeix fibres curtes, les màquines no són tan eficients en la collita com les persones. Les condicions d’allotjament i de treball són dures, molts nens (i adults també) s’emmalalteixen, hi ha casos d’atacs de cor, de baralles violentes i suïcidis. Ara, l’octubre, és l’època més tensa, més esgotadora de la collita de l’or blanc.
Uzbekistan, a part de ser la terra de noms màgics de Bukharà, Ferganà, Samarcanda, amb madrasses monumentals, fortaleses, mesquites i mausoleus, era, per a nosaltres, la terra de «l’or blanc»: del cotó. De la mateixa forma que a Amèrica, al segle XIX, el cotó collit pels esclaus del Sud enriquia el nord, a la Unió Soviètica, el cotó collit pels voluntaris i entusiastes enriquia i mantenia la maquinària burocràtica de l’Estat central. Ara, se’n pateixen les conseqüències: degut al conreu inadequat i les pràctiques d’irrigació durant el temps soviètic, moltes àrees d’Uzbekistan pateixen la salinització dels sòls i la desertització.
Uzbekistan, terra misteriosa! Per a aquells que no viatgen i no llegeixen, els llocs del món llunyans només són noms al mapa. Però quan m’he fet gran i m’he casat, no m’ha nascut una nena lectora. Tinc una nena esportista que fa gimnàstica artística, entrena quasi cada dia i fa rodes, pins i salts mortals. La seva il•lusió per millorar denota caràcter i disciplina. De tant en tant em demana quan començaré a entrenar amb ella. M’invento excuses (que he d’escriure contraportades) i segueixo llegint.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
