Passejo el gos al capvespre, i al costat dels contenidors d’escombraries contemplo prestatgeries que van ser llits de llibres, cadires que van acollir algun pensament, matalassos que no es van queixar ni de l’insomni, ni de les litúrgies en honor de Venus, i, ahir, un aspirador.
En alguns municipis existeixen els anomenats punts nets, i en uns altres hi ha un servei de recollida d’estris donats per inútils, però em sorprèn aquesta transició entre la il·lusió de la compra d’un moble, el triomf de la seva obtenció i, després, aquest rebuig que ho porta fins a la vorera del carrer.
Començo a adonar-me que, als meus amics de més edat, els telefono amb menys freqüència que abans. És cert que els interessos comuns teixeixen contactes, però l’afecte no és un interès, i em produeix una mica de temor pensar si estarem fabricant una societat on a les persones els proporcionem el mateix tracte que a aquests mobles abandonats.
Aquesta prestatgeria que va contenir llibres o gadgets, o això que jo anomeno «peses del museu domèstic dels horrors» van poder ser el principi d’una vida en comú, d’un projecte de parella. Existirà la parella o també li hi haurà passat a algun dels dos el mateix que li ha succeït a la prestatgeria?
El meu gos s’apropa amb cert temor a aquests objectes inusuals. Se li fan estranys per la seva inexistent freqüpencia, i s’apropa a olorar aromes de vides que van bategar al costat d’aquesta cadira.
Em crida una parella amiga, i em comunica que han portat els nens a un alberg d’estiu i que ells ho van aprofitar per fer un viatge de nuvis. Recordo que en algunes ocasions es queixaven que el treball d’ambdós no els permetia estar massa temps amb els nens.
Seria terrible que el capritx i el rebuig es traslladessin a les relacions personals. O, posant-nos en el pitjor , això ja està succeint.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
