Aquesta expressió és la que usa una bona amiga quan al final del dia ha enllestit tot el que havia de fer. Sovint són coses rutinàries, del dia a dia, d’aquelles responsabilitats que no pots eludir, com despertar i vestir els fills, donar l’esmorzar, anar a la feina, com sempre elegant a punt i a l’hora, treballar amb bon esperit del qui fa les coses sabent que el quid del negoci està en fer-ho sempre bé, i complir amb els post-it’s que t’havies marcat el dia anterior.
Però més enllà de la motxilla plena de responsabilitats, que són com tasques que al final ja no pesen de tant acostumats que estem en fer-les dia rere dia, hi ha petites escletxes d’oci, de distracció. Per a molts, aquests petits regals diaris són un senzill sofà i un comandament a distància que desocupen la darrera hora i mitja abans d’anar a dormir, però per a d’altres, el temps daurat que ens resta al final del dia, resulta tant preciós que l’utilitzen en petits ocis paral·lels que aporten tota una singularitat a qui els realitza.
És tot un estil de vida. Com em deia un company de feina es tracta de viure el dia a dia com si es visquessin dues vides alhora. No és tant sols un carpe diem que gaudeix del present prescindint del futur, sinó que és una vida sabedora del què un vol, del que li agrada i dels sacrificis que això comporta. Perquè els límits acaben establint-se en allò que cerquem, perquè amb la voluntat d’esforçar-nos pel que ens agrada, sacrifiquem tot allò que no està dins l’escollit.
Aixecar-se de bon matí per fer gimnàs o unes piscines, estar per la família, treballar de vuit a deu hores, fer el sopar i acabar el dia escrivint un article, programant una novel·la o teixint un bell quadre de punt de creu, per al final només dormir sis hores i tornar a començar un altre dia amb el mateix esperit d’il·lusió i sacrifici pel que un viu, és senzillament una vida en la que al final tot i restar lleugerament cansada, se’n va a dormir contenta.
És una manera de viure valuosa i que particularment m’agrada. Li trobo moltes similituds amb les converses amb aquelles persones grans que comencen a respirar el final de la vida. Quan reflexionen en un intermig entre la valoració i l’abnegació, te n’adones com la reflexió els individualitza en les decisions preses com en la fortuna que l’ha acompanyat al llarg del temps. El que un respira al final és aquell sentir-se bé pel temps dedicat en aquelles coses més pròpies, més valuoses, com els nostres fills, els nostres sentiments més profunds, les persones que més ens estimen i els moments de felicitat que ens hagi pogut brindar la vida.
alexisestopinan@gmail.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
