Ara que ja tenim la calor al damunt, les cames ens duen a la muntanya i, d’entre els senders altament recomanables de la nostra geografia, sobresurt el «Camí dels Bons Homes»; una ruta que pren el seu inici al santuari berguedà de la Mare de Déu de Queralt, amb els lampadaris d’ofrenes més moderns que he vist mai enlloc. En aquesta pàgina d’història s’entrecreuen aquest sant lloc del bisbat de Solsona, conjuminat amb diverses heretgies, com els càtars i els hugonots protestants i un rei molt catòlic, Felip II, qui va manar la constitució d’aquest enclavament diocesà al bell mig del país català.
De càtara, encara s’ha acusat recentment la catòlica Associació de fidels del Seminari del Poble de Déu. Des del 2017, que espera la conclusió del procés judicial eclesiàstic que va promoure la seva dissolució, deixant en suspens les funcions dels seus membres implicats, laics i preveres. Càtar, en grec, significa la pretesa puresa dels qui practiquen una determinada doctrina religiosa, d’arrel dualista i agnòstica, que travessa tota la història d’Occident. Aquest dualisme, més platònic que no pas cristià, consistiria a creure que l’ànima i el cos tenen orígens i destins diferents. Així com en el cos, la part material de la persona, rau l’origen del mal, de la concupiscència i del pecat, donat que emmalalteix, necessita cures constants per acabar morint, en canvi, l’ànima provindria directament de Déu, tal com explica el mite platònic de la quadriga, caiguda del món de les idees divines. Així, el que cal és cuidar l’ànima, pregar per ella, perquè és la veritable dipositària de la salvació en el cel, mentre que del cos, hom se n’ha de desfer, perquè és l’esca del pecat i la causa de la condemnació. Contra els càtars, es va cridar a un predicador que es faria famós, Domènec de Guzmán (+1221), per lluitar narrativament i doctrinal contra els teòlegs de Foix, Carcassona, Albí i Montsegur, sense gaire més èxit que l’adonar-se que era tota l’Església que necessitava una conversió als pobres i al mateix Evangeli, tal com ja demanava a Itàlia qui seria un altre sant, Francesc d’Assís (+1226).
Aquesta història acabaria molt malament, caient una condemna papal i una posterior croada contra el catarisme del segle XIII i els seus practicants, anomenats «Bons Homes», per la seva bondat i esperit evangèlic, nogensmenys. Aquí, però, s’hi ha de veure l’intent d’Occitània per restar lliure de la jerarquia eclesiàstica, en un moviment que va preocupar més a Roma i a París, que no pas als catalans. De fet, fou el rei de Catalunya i Aragó Pere el Catòlic, qui lluitaria militarment al costat dels occitans càtars contra els francs en la batalla de Muret, el 1213, deixant-hi la pell i al seu fill Jaume de deu anys, qui seria el Conqueridor de Mallorca i València. En les coses de la història, l’entramat no és senzill: política, economia, religió i interessos estratègics es trobaren en un moment culminant del país, per no deixar passar la Corona d’Aragó més enllà de Salses, a les muntanyes de les Alberes.
Però curiosament, el bisbat de Solsona encara no existia en aquell temps de la Baixa Edat Mitjana, sinó que fou creat més tard, el 1593 pel rei Felip de Castella, per funcionar com a tap doctrinal contra els hugonots francesos, que eren al seu torn expulsats del nord a causa de les cruentes guerres civils de religió. El mateix rei, havia impulsat la creació d’altres bisbats prop de la frontera amb Jaca, Barbastre i Elna, un territori que encara pertanyia a l’arxidiòcesi de Tarragona. Oi més, encara estaven en cartera els que no serien bisbats de Manresa i Balaguer. Finalment, fou en aquella data que el papa Climent VII accedí a crear la diòcesi solsonina, havent però abans dissolt les canòniques agustines. El territori per al nou bisbe estaria format majoritàriament amb parròquies de la Seu d’Urgell i de Vic, menys. Essent un bisbat eminentment rural, a més de ser el més reduït de Catalunya i havent estat superats els reptes de resistència a les heretgies vingudes del nord, és veritat que a cada canvi de bisbe, acostuma a sorgir el debat si s’han de tornar els territoris a les seus d’inici. Però els criteris moderns de l’Església Catòlica més aviat tendeixen a acostar els pastors al poble, de manera que potser, al cap i a la fi, es tracta d’un territori ideal perquè hi hagi unes bones sinergies entre jerarquia i poble fidel. Des d’aquí, els millors ànims al nou bisbe Francesc Conesa, teòleg nascut a Elx el 1961, a l’altre extrem dels Països Catalans qui, des de començaments de 2022, assumí el guiatge de la diòcesi més jove del territori.
Aquests esdeveniments de frontera citats suara han marcat la nostra personalitat: el contacte amb la gent del nord, l’intercanvi comercial, espiritual i cultural que se’n deriva i una llengua pròpia, amb una forta voluntat de ser ens han fet com som. Si les heretgies càtara i hugonota pertanyen al passat, no es pot negar que hagin forjat el cristianisme i la cultura fins a present.
