Un dels temes estrella d’aquesta legislatura que ara s’acaba ha estat el de les relacions que el nostre país ha de mantenir amb la Unió Europea. El programa electoral de Demòcrates per Andorra defensava cenyir aquestes negociacions en el marc de l’Espai Econòmic Europeu, però un cop més, i per motius poc clars, es va optar per mirar d’establir un acord d’associació.
Potser hagués valgut la pena explicar que, al cap i a la fi, el que és essencial és allò que es vol negociar amb la Unió Europea, que és el que realment interessa, i no pas el marc jurídic en què s’estableixen les negociacions. El que és rellevant és conèixer què vol negociar Andorra amb la Unió Europea i què aportarà de positiu al nostre país el resultat d’aquestes negociacions. No obstant això, els representants de l’Executiu han mantingut un mutisme absolut sobre aquesta qüestió, malgrat invertir nombrosos esforços i energies a convèncer-nos del fet que un acord d’associació és el que ens cal.
Les primeres negociacions amb la Unió Europea es remunten als anys vuitanta, i amb aquestes negociacions, entre d’altres, s’assolí un acord duaner que ha estat extraordinàriament beneficiós per al nostre país. I va ser així perquè els negociadors van fer valer davant la Comissió Europea d’aleshores les peculiaritats del Principat, que es van entendre i es van respectar, i van tancar un acord encara plenament vàlid i profitós per a nosaltres.
Ara, en lloc de fer valer allò que ens fa diferents, Demòcrates per Andorra ha volgut negociar amb la Unió Europea conjuntament amb Mònaco i San Marino. Òbviament, estem d’acord que la nostra dimensió territorial ens equipara amb aquests altres dos estats, però no ens uneixen gaires coses més. De fet, Mònaco va deixar clar que, per defensar els seus interessos de la millor manera possible, difícilment ho podria fer conjuntament amb nosaltres.
El mandat per negociar un acord d’associació amb la Unió Europea ja està obert, per decisió governamental, però paradoxalment, una vegada més, encara no ha transcendit el contingut d’aquest acord; és a dir, el nostre Govern no ha comunicat a la ciutadania què es vol negociar. Això, al nostre entendre, pot respondre a dos motius: el primer, unes altes dosis de secretisme (com ja ha passat amb molts altres dossiers en aquesta darrera legislatura), i el segon, que encara ni s’ha contemplat què es negociarà. Sigui quina sigui la resposta, les dues són clarament perverses. Una menysté el ciutadà i l’altra posa en relleu cert grau d’inoperància.
Abans d’obrir cap mandat de negociació, hagués calgut una anàlisi profunda d’allò que es vol negociar i dels avantatges i inconvenients que el possible acord comportaria al país. Els resultats d’aquesta revisió crítica haurien de ser traslladats a la ciutadania perquè els andorrans, plenament sobirans, decidíssim el nostre futur. En aquest cas, Demòcrates per Andorra tampoc no ha fet gaire honor al seu nom, ja que ha preferit no consultar-ho a la ciutadania i ha tirat pel dret. Alea iacta est.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
