Tant si obres un diari o t’asseus en un cafè, tard o d’hora surt el tema del lloguer, la manca d’habitatge, la dificultat de construir un futur sota un sostre digne o el cost de la vida.
I és normal. Aquesta inestabilitat afecta directament la vida quotidiana de moltes persones. La crisi és real, asfixiant, incòmoda i es nota.
Però mentre els preus continuen pujant, hi ha una altra crisi, més silenciosa, que fa temps que avança sense fer soroll. No ocupa titulars extravagants però està passant allà, en la intimitat de les cases, deteriorant a les persones amb consultes cada vegada més saturades: la salut mental.
No és un tema fàcil de veure ni del qual es parli amb naturalitat i pot ser aquest és el problema.
I tot i així, una societat que no parla del que li fa mal és una societat que triga més a recuperar-se.
En un país petit com Andorra, amb 468 km², sembla que només hi hagi espai per a una preocupació alhora.
O parlem d’habitatge o parlem de benestar, quan en realitat tot està connectat.
L’ansietat, la depressió o l’esgotament no només pesen pel que són, sinó també per l’estigma que comporten, especialment en un entorn on encara costa acceptar allò que és diferent i sovint es tracta amb distància o marginació.
És curiós que visquem en un dels països més segurs d’Europa, envoltats de muntanyes que molta gent busca per desconnectar.
Però per a qui ho està passant malament, aquest entorn no sempre és un refugi. De vegades, sembla més una gàbia.
La geografia ens protegeix, però també ens pot aïllar.
En un lloc on l’horitzó no està fàcilment a l’altura de la mirada, la sensació d’estar tancat pot ser més profunda del que sembla.
A això s’hi afegeix una cosa molt pròpia dels països petits: una vigilància social constant, encara que no sempre visible.
La por del què diran, que et vegin entrar a la unitat de salut mental o que a la feina es jutgi el que no es veu, continua sent present.
En aquest context, els joves ho tenen especialment complicat.
Es troben en una etapa de construcció personal, amb pressió social i molts dubtes sobre el futur.
Si, a més, tenen dificultats per accedir a l’habitatge o la sensació de no tenir un camí definit, l’impacte emocional pot ser significatiu.
No es tracta només d’oferir oportunitats materials, sinó també de crear espais on puguin expressar-se i sentir-se còmodes sense por.
És fàcil culpar la crisi de l’habitatge de tots els problemes. Té sentit: hi ha culpables clars i visibles.
Però centrar-nos només en això pot fer que ens oblidem de les persones.
Per què, al final, de què serveix un lloguer just si la persona que hi viu no té qualitat de vida?
De què serveix atraure talent si no hi ha una xarxa de suport que eviti que aquest talent es cremi en poc temps?
De què serveix un habitatge assequible si passes més temps a l’hospital de dia que a casa? Afrontar aquesta realitat implica reconèixer coses incòmodes: l’augment del consum de psicofàrmacs, l’aïllament social o la pressió constant.
Implica entendre que el benestar mental també és una base essencial.
Reduir els tabús i deixar de prioritzar únicament els interessos econòmics és un pas necessari.
Invertir en salut mental no és secundari, és essencial.
Perquè una societat que cuida el seu benestar intern no només viu millor, sinó que també està molt més ben preparada per afrontar qualsevol repte.
